Ciència en ficció

Al pròleg del volum col·lectiu Científics lletraferits, monografia de la prestigiosa revista Mètode editada per la Universitat de València, Jordi de Manuel i Salvador Macip, coordinadors del treball, es refereixen al químic i literat d’origen austríac Carl Djerassi, descobridor de la píndola anticonceptiva, en tant que artífex de la definició del terme “ciència en ficció” com a modalitat narrativa que empra arguments en què es plantegen dilemes ètics relacionats amb la ciència. Apunten els prologuistes que no és gaire freqüent trobar científics que escriguin literatura creativa. Ells han aconseguit aplegar en l’esmentat recull –amb il·lustracions de Jaume Plensa– relats d’una vintena d’escriptors en català dotats de formació científica o tecnològica, alguns tan reconeguts en l’àmbit de les lletres catalanes com Martí Domínguez, Isidre Grau o Miquel de Palol.

Entre els vint noms escollits, la nostra benvolguda Rosa Fabregat. La veterana poeta i novel·lista cerverina es va doctorar en farmàcia i va exercir d’apotecària molts anys. Autora de l’assaig Aproximació a les farmàcies de la ciutat de Lleida en la primera meitat del segle XX, és membre de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia i de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, un gènere que ha conreat en un parell de poemaris i tres novel·les. 

La narració inclosa en el volum referit, que traduïda al castellà formarà part d’un llibre en aquella llengua d’aparició imminent, Las hijas de Mary Shelley, porta per títol Ca de l’Àngel i està dedicada a Joan Perucho, la memòria del qual inspira el text. Ca de Perucho és el casalot més gran, amb capella pròpia, del vilatge abandonat de Pinyana, a l’Alta Ribagorça, d’on l’autor de Les històries naturals sempre deia que provenia la seva família, els Perutxo medievals o encara els Peruccio vinguts d’Itàlia com a picapedrers per bastir esglésies romàniques. Pocs anys abans de morir, en 1997, era convidat a fer el pregó de festa major d’aquell llogaret que tornava a ser recuperat pels antics veïns i els seus descendents, que n’acabaven de restaurar l’església. Al voltant d’això, Fabregat compon una trama més o menys fictícia, amb dones d’aigua encantades i remeieres per entremig, perseguides per una Inquisició que les titllava de bruixes, sobre un poblet “que no vol morir”.