Riu de vida

La invisibilitat als ulls de barcelonins i altres habitants de la Catalunya vella, patida durant moltes dècades per algunes perifèries del Principat, com les comarques de les conques del Segre o del tram català de l’Ebre, a què em referia aquí diumenge passat, a propòsit de l’aparició de l’assaig Terres de l’Ebre, frontera i frontissa (Pagès), de Xavier Vega Castellví, es fa encara palesa en una expressió col·loquial que treia de polleguera cronistes com Rovira i Virgili o Bladé i Desumvila, aquell inexacte “a l’altra banda de l’Ebre” emprat per designar territoris no catalans, excloent d’aquesta manera municipis com Alcanar, Ulldecona o Gandesa.

Tal com acostuma a succeir amb els cursos fluvials, l’Ebre ajunta més que no separa les seves dues ribes. Els residents en les localitats pròximes al corrent esdevenen “parents per part de riu”, en feliç expressió de la cantautora Montse Castellà. Un riu que ha sigut al llarg de la història via de comunicació i lloc d’encontre de molta gent que hi trobava el seu mitjà de subsistència o el seu esbarjo, dels llaguters als canyissers, dels cistellers als terrissaires, passant per pagesos i hortalans, les dones que hi rentaven la roba o la canalla que hi collia regalèssia. Tot un món que va anar desapareixent a partir de mitjan segle XX, a mesura que el riu perdia importància en la quotidianitat dels veïns i s’omplia de silenci, callats ja per sempre els més sorollosos dels seus assidus, els esmentats tripulants de llaguts que no paraven de cridar i renegar mentre arrossegaven les embarcacions aigües amunt pel camí de sirga. En una nota a peu de pàgina, Vega recull la llegenda, en aquest cas no pas urbana sinó rural, d’un capellà de Flix que permetia renegar els sirgadors, com a condició indispensable per poder fer la força necessària. Un ofici apte només per a un tipus d’home fort i dur, que l’estereotip ens presenta com de vida errant i “adornat amb els vells tòpics de la masculinitat –malparlat, faldiller, bevedor–”. Estereotip fixat per la tradició oral i una literatura que ha contribuït a la “construcció de l’imaginari ebrenc com a espai simbòlic modern”, gràcies a l’obra d’escriptors com els rapitencs Sebastià Juan Arbó o Emili Rosales, el benissanetenc Bladé, el mequinensà Jesús Moncada, els tortosins Gerard Vergés i Albert Roig, els asconencs Carmel Biarnés i Andreu Carranza...