Riu de saviesa

Al mateix riu d’Heràclit (Proa) demostra que Pep Coll és un escriptor amb ofici i un escriptor valent. Un escriptor que s’arrisca i supera el repte amb nota alta, gràcies a la combinació de talent i experiència- a sortir de la seva zona de confort, com se’n diu ara, identificada sobretot amb escenaris pirinencs, per embarcar-se en l’aventura (en l’odissea, posats en matèria olímpica) de travessar la Mediterrània fins a les costes hel·lenitzades de l’Anatòlia d’ara fa dos mil·lennis i mig. Del Pallars a l’Àsia Menor, a la recerca d’un dels primers pensadors coneguts, la figura i les opinions del qual havien subjugat l’estudiant universitari de filosofia que havia sigut el futur autor de Dos taüts negres i dos de blancs, la seva obra més premiada fins al moment. Estem parlant d’Heràclit, el del riu que ja no és el mateix cada cop que ens hi banyem, cridat a ser rei de la ciutat jònica d’Efes, tot i que aviat va renunciar al càrrec perquè “tenia clar des de ben jove que l’únic reialme que ell de debò ambicionava era el de la saviesa”. Com que de les reflexions d’aquell home n’han arribat poques fins a nosaltres, la feina de Coll ha consistit a ressaltar-les i d’alguna manera completar-les, emmarcades en un context històric concret, trasbalsat per guerres freqüents. El resultat és una novel·la d’idees amb els ingredients d’un assaig però seguint una trama, que se’ns fa entretinguda, perquè el de Pessonada escriu molt bé i de forma fluïda, i també perquè ha tingut l’habilitat de defugir el registre autobiogràfic del personatge principal i donar protagonisme a un narrador que, malgrat mantenir-s’hi prou pròxim com per poder-ne explicar vivències i pensaments en veu alta, se’l mira a distància: un esclau prou crític amb l’amo com per trobar-li “arrels de boig” o considerar que “se n’anava del cap”. S’estableix així un joc que recorda una mica la dialèctica entre un Quixot bufanúvols i el seu escuder Sancho més pragmàtic.

El text, dens a desgrat de la seva lectura assequible i amena, força complex i treballat (l’autor ha viatjat dues vegades a l’actual litoral turc per prendre notes sobre el terreny), recupera els inicis del coneixement de l’univers per mitjà de teories sovint estrambòtiques o delirants, que fan riure però també rumiar, posant-se a la pell d’aquells grecs antics que vivien enmig de tantes incerteses, preguntes i especulacions.