La pell dels altres

Victòria aclaparadora en les recents eleccions a Hongria del partit autoritari, populista, antieuropeu i xenòfob del revalidat primer ministre Viktor Orbán, seguit en segona posició per l’ultradretà Jobbik, sumant entre tots dos el 70% dels vots. Com va afirmar Imre Kertész, supervivent d’Auschwitz i premi Nobel de literatura en 2002, a la vista sobretot dels atacs cada cop més freqüents a les minories ètniques del seu país, en especial gitanos i jueus, l’hongaresa és actualment una societat malalta, entossudida a enyorar la dictadura de Miklós Horthy, el regent sense rei aliat de l’Alemanya nazi, amb les desastroses conseqüències posteriors, com la prolongada opressió soviètica. Segons l’autor de Sense destí, mort ara fa dos anys, Hongria s’hauria de preguntar per què ha figurat sempre al bàndol equivocat de la història.

He estat llegint una gruixuda novel·la d’un altre Miklós, que deu ser Miquel, Miklós Bánffy, ambientada a principis del segle XX, i que d’alguna manera apunta ja les claus de la posterior evolució de la dissortada pàtria dels magiars. Porta el títol de Los días contados, en l’original Megszámláltattaál, motiu suficient perquè no hagi pogut treure l’entrellat respecte de si aquests dies contados de l’edició castellana (a Libros del Asteriode) correspondria en català, idioma al qual no ha estat traduïda, a dies contats o bé a dies comptats. Les dues opcions s’escaurien igualment a l’esperit d’una obra mestra no gaire coneguda.

El comte Miklós Bánffy (1873-1950), que va arribar a ser ministre d’Afers Exteriors, procedia de Kolozsvár, l’actual Cluj, capital de Transilvània, extensa regió incorporada des del final de la segona guerra mundial a Romania. El seu alter ego protagonista de la novel·la –inèdita durant més de quatre dècades per culpa de la censura comunista–, un jove membre de la cambra de representants a Budapest, es desenganya aviat de la política parlamentària: “Els diputats es limitaven a repetir els discursos oficials dels seus partits i els arguments publicats centenars de vegades als seus òrgans afins.” A aquell qui pretenia actuar amb equitat i comprendre el punt de vista dels rivals, el tenien per un inútil. La consigna no era Audiatur et altera pars, escoltar també l’altra part, ni molt menys tractar de posar-se en la seva pell, sinó rebutjar per sistema tot allò que proposa. Els sona la música?