Rematar Franco

No crec que calgui un tarannà morbós que beu del ressentiment i es complau en la venjança, encara que sigui posposada i en un pla paral·lel a la realitat, per passar-ho molt bé amb la darrera novel·la d’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit (Columna), en què el Caudillo de España por la gracia de Dios no només mor –suposadament– víctima d’un atemptat, el 18 de juliol de 1936, sinó que és rematat quatre dècades després, pel mateix Esteve Farràs protagonista del llibre anterior de l’escriptor de la Seu d’Urgell nacionalitzat andorrà, Els ambaixadors, alguns dels entranyables personatges del qual tornen a treure el cap en aquest d’ara, que pot ser llegit sense necessitat de conèixer aquell (per bé que dubto que qualsevol lector del primer no s’apressi a endinsar-se en el segon, o a la inversa).

La nova aventura de Farràs, l’espia que retrobem “retirat al cul del món”, regentant una fonda al poble de Tor, s’emmarca en el context ucrònic d’una República Catalana que es remunta a 1934 –ucronia sobre ucronia, si considerem el caràcter de simple il·lusió de l’esperit de la proclamada en 2018, per més greu que ens sàpiga haver-ho d’admetre–, en un planeta amb la història recent igualment capgirada: els russos arribant primers a la Lluna, una guerra mundial en 1962 arran del conflicte dels míssils a Cuba i que ha comportat el llançament de bombes atòmiques a Baltimore i Vladivostok, etc. Al nostre país, el president és Pere Ardiaca i els comunistes són a punt d’imposar-se també en una Espanya democràtica presidida per Dionisio Ridruejo, si bé sota l’amenaça de tornar a la dictadura per la sorprenent resurrecció d’un Franco desaparegut d’escena durant el prolongat règim autoritari del general Sanjurjo.

La trama és trepidant, la llengua alhora culta i col·loquial, enriquida amb lluïdes aportacions dialectals. Un exercici de fantasia, erudició i humor intel·ligent, fruit d’una extraordinària capacitat d’observació que li permet distingir, per exemple, entre una mirada de lluç i una mirada de conill engabiat. L’autor cluca l’ull tota l’estona al lector, que si entra en el joc (i farà bé d’entrar-hi) gaudirà d’unes hores de lectura que se li faran curtes, per la gràcia de Déu. Vull dir d’aquell Déu que, segons Flaubert, és qualsevol escriptor capaç de bastir tot un món fictici o recrear la història del real amb la seva simple imaginació.