Íntims universals

En una mateixa setmana, a mitjans de maig, ens han deixat dos gegants de les lletres nord-americanes. Tom Wolfe, creador conjuntament amb Truman Capote i Gay Talese de l’anomenat Nou Periodisme, que vaig descobrir als anys vuitanta gràcies a The Right Stuff, una fascinant crònica novel·lada de la cursa espacial entre els EUA i la URSS, editada en castellà per Anagrama com Lo que hay que tener, de la qual es faria una pel·lícula estrenada entre nosaltres amb el títol d’ Elegidos para la gloria. Autor de dues novel·les posteriors que vaig llegir amb gust i interès, La foguera de les vanitats i Tot un home, entorn del món de les finances i de la política al darrer terç del segle XX, respectivament, així com d’alguna obreta menor que amb prou feines recordo. El segon, el gran Philip Roth, que es va donar a conèixer amb El lament de Portnoy i que fins gairebé al final va mantenir un ritme de producció constant, d’una regularitat qualitativa admirable, com demostren La taca humana o Elegia, per esmentar només un parell dels seus èxits darrers.

El prolífic Roth sonava cada any com a possible premi Nobel. Un de tants eterns candidats que s’hauran mort sense el prestigiós guardó. Justament, al CaixaFòrum de Barcelona es pot veure, fins al 2 de setembre, una exposició de retrats d’una vintena d’escriptors que han obtingut aquest reconeixement de l’Acadèmia Sueca, a càrrec del fotògraf Kim Manresa, amb comentaris del periodista Xavi Ayén que ajuden a contextualitzar les imatges, totes en blanc i negre, i que ens presenten aquelles figures de la literatura universal en el seu medi habitual, fins i tot en la intimitat dels seus domicilis, portant a terme actes quotidians: escriure, llegir, menjar, guaitar per la finestra, prendre alguna cosa en un bar, xerrar amb amics, sortir a comprar, viatjar en metro, passejar per un carrer, córrer en un parc, riure o plorar...

Alguns d’aquests actes rutinaris no estan exempts de dificultat, com en el cas del poeta suec Tomas Tranströmer, assegut en una cadira de rodes i privat de la parla des que va patir una hemiplegia en 1990. Ja sexagenari, va haver d’aprendre a escriure de nou, aquesta vegada amb la mà esquerra. O el narrador egipci Naguib Mahfuz, cec i sord, supervivent a dues ganivetades al coll d’un integrista islàmic, però que als 94 anys encara acudia rigorosament cada tarda al cafè Fishawy de la ciutat del Caire.