Ulls de pecat

Una novel·la més negra que no verda, si bé amb passatges d’alt voltatge eròtic. I com tota obra del gènere policíac que aspiri a alguna cosa més que a entretenir, la crònica d’una societat amb les misèries ocultes sota una capa d’hipocresia i falses aparences, en un temps i en un lloc concrets, en aquest cas la Lleida actual, amb alguns flashbacks cap als anys de la república i la postguerra.

Mèrits narratius a banda, per al lector lleidatà aquest llibre presenta l’al·licient afegit de poder reconèixer molts dels escenaris de l’argument: els restaurants Tòfol i les seves anxoves “ben dessalades i amb un rajolí d’oli per damunt”, La Impremta o el desaparegut Vaporetto, el bar Bodegón, les pastisseries Tugues i Monrabà, la llibreria Caselles, l’auditori, el museu Morera, la plaça Víctor Siurana, el rectorat de la UdL, la Banqueta, els Camps Elisis, la rambla d’Aragó, les cigonyes de la Seu Nova, les campanes de Sant Llorenç, el tanatori...

També hi fan un cameo persones reals: Jesús Navarro, Jordi Caselles, Jordi Curcó... Pel que fa als personatges que en principi són només de paper, invenció literària de l’autora, en general ben perfilats, fruit d’un retrat psicològic profund, s’hi poden detectar trets identificadors o similituds amb protagonistes de la vida local d’avui dia, si més no estereotípics. Especial encert en el dibuix de l’infeliç Rosendo Martínez, el venerable Nicasi Companys o el rector Antoni Badia, un home encantat d’haver-se conegut que “mentre pixa té per costum observar amb un cert orgull la llargària del seu penis”.

Altres ingredients que enriqueixen la trama criminal són l’atenció als detalls, per exemple culinaris, i algunes fuetades de crítica social, anecdòtica com la “recollida silenciosa” dels camions d’escombraries o més de fons, com el paper de la universitat o la premsa en una ciutat petita, aquesta segona en boca d’un periodista angoixat per la rutina i tip de ser “el portanoves de les rodes de premsa dels polítics de torn”, en comptes d’investigar: “Compromís amb la veritat informativa?”, es demana. I la resposta, en forma d’una altra pregunta: “Però és que encara quedava algú que la volgués saber, la veritat, quan la majoria de vegades es feia tan incòmoda d’escoltar?”.