POUM i lleidatanisme

Lleida és la capital més interior de Catalunya. Al segle XV, set boniques portes medievals donaven accés a la ciutat emmurallada que marcava els límits de les sis parròquies o barris: Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí i la Seu o catedral (llavors encara no Vella, sinó única fins al segle XVIII). Com a curiositat, als límits occidentals, tocant al portal de Sant Antoni, s’hi establia el bordell, és a dir, les cases de barrets i de mala reputació de la ciutat.

Han passat molts anys i, sovint, entre els debats sobre el passat, el present i el futur de Lleida, cada cop hi ha més gent orgullosa i enamorada dels nostres paisatges, dels colors, de les olors, de l’expressió històrica dels nostres carrers, museus, i places. Del seu riu i de l’horta. Per promoure aquest orgull de pertinença ens ha calgut qüestionar les coses que ens envolten i, abandonar els “perquè sí” o “perquè no” tan típics de nens i no tan nens, i quan una solució no era bona, n’hem buscat una altra. Un canvi de mirada atenta a la ciutat basada sempre en el respecte a la diversitat.

Ara apostem per tenir grans espais per a actes multitudinaris combinats amb petits espais en places i jardins que permeten un contacte més personal i humà entre els ciutadans. Uns espais on el soroll sigui l’element integrador de les persones i uns altres on la tranquil·litat faci la mateixa funció. Amb voreres més amples, i amb una zona reservada per a carril bici en tot el seu recorregut. On l’horta forma part del paisatge rural i humà de la ciutat. Un POUM que dinamitza el comerç i millora la qualitat del medi ambient. On el riu Segre es converteix en un passeig i en un nou element de relació per unir els barris.

La petita ciutat emmurallada ha obert l’entorn a nous projectes urbans. Hem trigat molts segles a tenir-la bonica. Ara ens calen molts ulls i seguir treballant junts perquè aquests espais comuns ens facin feliços de viure en una ciutat oberta i senzillament humana. Que convidi a ser coneguda per la gent de fora i a ser gaudida amb orgull pels seus veïns i veïnes. Allò que s’anomena identitat pròpia per uns, o per d’altres lleidatanisme. Anem-hi, doncs!