El príncep dels amants

Ja gran,

a partir dels 86 anys, a una edat que la majoria d’escriptors estarien de retirada, Josep Vallverdú, que ha assolit aquest estiu els 95 en plena forma, es va iniciar en un dels pocs gèneres en què no s’havia prodigat: la poesia.

De signe cranc, Argila, Ronda de boires

o els dos

Bestiolari

són llibres de l’última dècada que apleguen les rimes del mestre. Ara acaba de treure, a Pagès, un nou volum, petit de mida però enorme d’art i sentiment humà, titulat

A ull nu

, potser perquè –com afirma el catedràtic Joan Martí al pròleg– aquest “poeta de primera línia”, dotat d’una excepcional competència lingüística que el converteix en un “artesà de l’idioma” a qui cap registre se li resisteix, influït per la passió pels clàssics grecoromans, observa de fit a fit i sense intermediaris tot allò que l’envolta, sigui pròxim o llunyà. De manera que sap mirar-se també ben endins, no pas el melic sinó el cor, és a dir, les expressions efusives del cor, sobretot en les peces de caràcter íntim incloses a la secció troncal que respon justament a l’epígraf d’

Efusió

, consagrat a l’amor. Un amor tan pletòric com el que està experimentant amb l’Antonieta Vilajoliu, aquell cascavell de dona capaç d’alegrar la vida d’un home i omplir-la de felicitat (i fer-li escriure els versos més sentits, francs i fervents).

La “saba de l’amor”, incontenible, potent, que acaba esclatant, transfigura qui se’n nodreix i comporta estimar per igual bellesa i veritat. Això és, un amor “que sigui bell, però també tangible”. Real. Cor i pell. Un amor que impregni un present al qual aferrar-se, “entre un passat feixuc i un demà ignot”, en què el temps sembla aturat o suspès, tal vegada abolit, i “els segles esdevenen mers instants”. Un amor que fa sentir jove, valent i poderós: “No ens pot vèncer ningú, ningú no ens atura”. Un amor que porta a proclamar-se “el príncep dels eterns amants”. Un amor que supera pors i limitacions, fins i tot cronològiques: “No existeix davant nostre cap barrera.” Ni la mort. Entre els poemes d’aquest cos central del recull, sense menystenir els restants, també força inspirats, com els que Vallverdú dedica a Grècia, al Segre, a Sitges o als records d’infant, destaca la cançó

No ploris, amor, que m’ha fet plorar

: “Un dia em perdré pels camins de l’ombra, / ferit pel dolor de deixar-te sola. / No ploris amor, que l’amor no plora”.