Viure cansa

Si per titular en 1936 un recull poètic, Pavese se servia d’una evidència com que Lavorare stanca, en català treballar cansa, la conclusió que es desprèn del volum publicat aquest 2018 per Eduard Batlle (Registre fòssil, editorial Denes) és que la fatiga abasta la totalitat de la vida humana, tal com acaba confirmant l’última composició del llibre: “Tot ens cansa / i se’ns fa vell el desig...” En un pròleg no només útil com a brúixola sinó de prescripció obligada en tant que advertència a possibles lectors d’ànima càndida o pusil·lànime, Antoni Not atribueix l’actitud antiromàntica de l’autor al seu aclaparament per “l’abundància exuberant de la realitat”. Una saturació confirmada pel dístic que clou aquest volum tan dur com essencial: “Tot ens cansa, / perquè tot és massa”.

El tercer poemari d’Eduard Batlle, professor de filosofia nascut a Lleida en 1974, home de cultura enciclopèdica i intel·ligència aguda, després d’Elogi del desassossec (2010) i Suite borgenca (2016), traspua estoïcisme i existencialisme, com igualment constata el sagaç prologuista. I paisatgisme, per dir-ne d’alguna manera, perquè el diàleg constant que s’hi percep entre l’amor i la mort s’emmarca en el que també s’hi estableix tota l’estona entre el món exterior i la intimitat més profunda: “allò de dins i allò de fora”, per expressar-ho en paraules del mateix Not. Un paisatge que als veïns d’aquests rodals ens resulta prou familiar. Per les referències orogràfiques, faunístiques o florals incloses en poemes com Ponent o bé Natura morta, gosaríem concretar-ne la localització a les Garrigues, on el poeta lleidatà passa llargues temporades, en una segona residència a Castelldans. Un paisatge de llistó i fenàs, de marges i aragalls, de llebres i guineus, que ho és també de cases buides, abandonades, amb els vidres trencats per la canalla. L’aridesa d’aquells secans encaixa amb la desolació interior de qui ha deixat enrere els somnis de joventut, víctima del desencís i el desamor: “Vàrem estimar-nos fa molts anys...”. Era l’edat dels cossos ingenus, del desconeixement del risc, de la inconsciència de “viure el moment sense pensar”, d’estar “convençuts que res no s’acaba mai / i que cada petó no és el darrer”. L’individu abatut que ja només aspira a convertir-se en una illa deserta. Però “una illa deserta no es fa en quatre dies”. Ni en quatre versos.