NOTES AL MARGE
L'arbre de la mort
Es compten per milers les víctimes mortals del tsunami que el 28 de setembre va projectar onades de sis metres sobre el litoral de Cèlebes. Feia poc que havia llegit una novel·la de Philippe Claudel inspirada en aquella illa de l’arxipèlag indonesi. Es titula, en castellà, Bajo el árbol de los toraya. El motiu principal de la lectura era l’haver visitat l’illa en qüestió, trenta anys enrere, quan encara m’atrevia amb vols intercontinentals de quinze o vint hores, atret precisament per la singular civilització toraja al·ludida al títol del llibre. En efecte, el tana-toraja és un poble que ha concitat l’atenció d’antropòlegs –i turistes–, reclòs a l’interior selvàtic de l’illa, d’on dista un dia sencer en furgoneta per camins sense asfaltar de la ciutat costanera de Makassar, antiga colònia holandesa rebatejada com Ujung Pandang, per recuperar en l’actualitat el nom original, evocador d’aventures de navegants a vela i ferotges pirates dels mars del sud narrades per Joseph Conrad.
A banda d’uns espectaculars habitatges de fusta semblants a barques de cap per avall, el tret més distintiu d’aquella cultura és la manera de viure la mort, si se’m permet un oxímoron de l’estil d’una altra expressió contradictòria ressaltada per l’autor: nàixer mort. Els toraja momifiquen els finats i els guarden durant mesos a casa, fins que disposen de recursos per pagar la festa multitudinària del funeral, en què se sacrifiquen uns quants porcs negres per oferir un banquet (vaig poder assistir a una, a canvi de regalar un pot de cafè als familiars). Aleshores se’ls enterra en uns forats oberts a la roca d’una cinglera, custodiats per uns ninots de fusta vestits que representen els difunts. Quan mor un nen, se’l diposita dins d’un orifici practicat al tronc d’un arbre. A mesura que l’arbre creix, el tronc embolcalla el petit cos i se n’alimenta. A partir d’aquesta imatge, Claudel aborda les diverses formes d’enfrontar-se amb la mort (mentre nosaltres ens hi posem d’esquena, els toraja la converteixen en el centre de tot). Amb una constatació que fa rumiar: d’ençà que existeix la humanitat, s’hauran succeït sobre la Terra cent mil milions de persones, dels quals la immensa majoria ja han desaparegut. Una dada terrible que porta al protagonista a pensar que el mon és un lloc bonic però indiferent, que ens deixa marxar sense tractar de retenir-nos.