Bars de l'alba

Trobo que a bona part de les novel·les que he llegit darrerament els sobraven la meitat de pàgines. Més comprimides, aquelles obres m’haurien dit si fa no fa el mateix sense que la seva lectura em resultés tan feixuga. Saber condensar em temo que s’està convertint en un requisit ineludible de la ficció literària, en aquest present dominat per la forta competència de les sèries televisives a l’hora d’explicar històries inventades. Amb tanta oferta de lleure a l’abast, a qui li queda temps per empassar-se una novel·la llarga?

Per contra, se m’ha fet una mica massa curta la darrera de Patrick Modiano, Records dorments, editada en català per Proa com algunes novel·letes –parlo de gruix, no de qualitat– anteriors del mateix escriptor francès guardonat el 2014 amb el Nobel. Aquesta no passa del centenar de pàgines, seguint la pauta habitual en la producció de l’autor de Barri perdut o El carrer de les botigues fosques, per esmentar només dos dels seus èxits. Els crítics coincideixen que, de fet, Modiano sempre escriu el mateix llibre, introduint només matisos argumentals o estilístics. Un únic protagonista comú és París, on ell va nàixer (a la població perifèrica de Boulogne-Billancourt, el 1945) i ha viscut quasi tota la vida.

Records dorments és un text que el lector no acaba –almenys això em va passar a mi– de deduir sobre què tracta, com una prolongada introducció suggestiva que no es decideix a entrar en matèria, en què l’atmosfera s’imposa un cop més sobre la trama, tan sols insinuada com un iceberg temàtic del qual s’oculta o ben just s’endevina molt més d’allò que s’arriba a explicitar, i el París que se’ns hi presenta torna a ser una ciutat fantasmagòrica, hivernal, emboirada, insomne i a la vegada somnàmbula, que oferia fins a altes hores de la matinada el refugi d’allò que el narrador anomena “bars de l’alba”, locals solitaris on “totes les esperances eren permeses mentre encara era fosc”, en una època –posem que 1964–. El recordada d’una forma difusa, “com les paraules que acabes de sentir en un somni i que t’escapen en despertar-ne”, freqüentats per persones misterioses, perdudes en l’oblit que, al cap de dècades, al tombar un carrer, “tornen a pujar a la superfície, com els ofegats”. Records imprecisos de joventut, en els quals “es barregen imatges de carreteres que has agafat i que ja no saps quines províncies travessen”.