Veritat despullada

Entusiasta de José Maria Eça de Queirós –o bé Queiroz, encara no he pogut escatir com escriure el cognom, que surt als papers de les dues maneres–, l’escriptor portuguès més insigne de tot el XIX, artífex d’una prosa realista, irònica, crítica i elegant, plasmada en mitja dotzena de novel·les, alguns volums de contes i un parell de reculls d’articles, aprofito l’estada a Lisboa per resseguir diversos llocs vinculats amb l’obra de qui havia nascut en 1845 a Póvoa de Varzim, al nord del país, i moriria a París en 1900. El to cosmopolita dels seus textos –i modern, d’una actualitat que impedeix que et caiguin de les mans transcorregut més d’un segle– es deu en bona part al caràcter viatger d’aquell burgès fill de jutge, estudiant a Porto i Coïmbra, casat ja quarantí amb una comtessa, diplomàtic de professió, amb destinacions consulars a Cuba, Anglaterra i França, impulsor de la Revista de Portugal.

Recórrer a peu certs racons lisboetes que apareixen a les principals novel·les de Queirós com Els Maia o El cosí Basilio (d’altres com La relíquia, El crim del pare Amaro o La il·lustre casa Ramires presenten una ambientació rural) pressuposa algunes inevitables interseccions amb el rastre d’homes de lletres igualment admirats, com ara Pessoa, que trepitjaria pocs anys més tard aquells mateixos carrers i establiments públics, i dels quals em feia ressò aquí en notes anteriors.

Un literat d’èxit i amb possibles com Queirós freqüentava locals encara existents avui dia, al barri del Chiado, cas del luxós restaurant Tavares, obert en 1784, que manté l’original decoració versallesca sobredaurada i barroca, o Casa Havaneza, inaugurada en 1865 com a cafè, actualment botiga exclusiva de tabacs i licors, o la llibreria Bertrand, que funciona sense interrupció des de 1732 i li té un altar consagrat amb una fotografia seva i exemplars dels seus llibres traduïts a diversos idiomes, o el teatre San Carlos, que data de 1793 i on els Maia assistien a l’òpera. Allà a la vora, baixant per la rua do Alecrim, s’alça un monument a la seva memòria en forma d’escultura de bronze al·legòrica, en què l’escriptor subjecta per darrere una noia mig despullada, bella encarnació de la veritat. A la peanya s’hi pot llegir el lema d’obertura de La relíquia, que molts autors de ficció subscriurien: “Sobre la nudez forte da verdade, o manto diáfano da fantasia”.