L'estranger

El 5 de juny de 1863, en una carta a la seva mare, Charles Baudelaire manifesta que se sent com un estranger al món i als seus cultes. Una sensació d’estranyesa o alienació que es fa extensiva a bona part de la seva biografia i de la seva obra, tal com es desprèn dels escrits de caràcter personal i la correspondència particular aplegats al volum que acaba d’editar Proa, El meu cor despullat, a cura de Pere Rovira, responsable de la tria i la traducció, saldades les dues amb nota molt alta, reprenent l’experiència de traslladar a la nostra llengua els versos de Les flors del mal, una vintena de les quals disponibles a l’antologia de poetes de l’hexàgon Jardí francès, que el 2016 li publicava l’editorial lleidatana Pagès.

L’escriptor parisenc inspira el títol d’El meu cor despullat en un comentari del seu admirat Poe, tal com sosté Rovira en un pròleg didàctic i profund, en què entre altres observacions pertinents afirma que a les pàgines que segueixen hi trobarem “una exposició de les pors, les aprensions i els remordiments de Baudelaire”. Llegir els apunts, sovint en forma d’aforisme, i els textos epistolars d’aquest autor recollits en el llibre, continua el prologuista, ens ajudarà a entendre més la seva intimitat, per bé que de vegades les opinions que hi expressa ens poden causar avui dia “una certa irritació”, a la llum de la sensibilitat contemporània en determinades qüestions socials, morals o ideològiques.

Opinions certament “despullades”, a cor obert, que no superarien els mínims controls de l’actual correcció política, sobre l’amor (que compara a una tortura o una operació quirúrgica, amb un botxí i una víctima, un “joc espantós, en el qual és necessari que un dels jugadors perdi el govern de si mateix”), sobre les dones (que considera vulgars i abominables, tret de sa mare, és clar), sobre política (“No hi ha cap altre govern raonable i segur que l’aristocràcia”), sobre la fe catòlica (“Espanya posa en la religió la ferocitat natural de l’amor”), sobre literatura (“Sigues sempre poeta, fins i tot en prosa”), sobre la seva pròpia actitud individualista a la vida, no exempta d’elitisme, que equipara amb el dandisme (“El dandi ha d’aspirar a ser sublim ininterrompudament; ha de viure i dormir davant d’un mirall”, potser perquè “ser un home útil sempre m’ha semblat una cosa repugnant”). Diumenge vinent parlaré de les cartes, també força interessants.