Una roda dins del cap

Així confessa sentir-se Charles Baudelaire, tan cansat com si tingués “una roda dintre del cap”, en una carta adreçada a la seva mare, a qui anomena Madame Aupick, pel cognom del seu padrastre adquirit per ella arran d’unes segones núpcies, que tant courien al futur poeta, tal com podem llegir a la selecció de textos diguem-ne postals de l’escriptor nascut a París en 1821 i mort a la mateixa ciutat en 1867, que ha aplegat i traduït Pere Rovira a la segona part del volum El meu cor despullat, en edició de Proa.

A l’imprescindible pròleg del llibre, Rovira assegura que la correspondència privada de l’autor de Les Flors del Mal conforma un autoretrat, tal vegada inconstant i camaleònic, de l’emissor d’aquelles lletres, que en ocasions se’ns revela com un pobre noi emmarat, asocial, endeutat i pidolaire, incapaç d’obrir-se pas a la vida, i en d’altres com “un dandi irònic i refinat, al qual sembla que tot li sobra”. En aquest sentit, subratlla el prologuista, els dos aspectes dominants en aquelles quartilles franquejables són, d’una banda, la necessitat d’afecte i reconeixement públic, i de l’altra, “l’orgull i la dignitat del solitari”. Un doble joc tan contradictori com el que s’hi endevina entre una existència dissipada i els propòsits d’esmena formulats de forma reiterada i, segons tot indica, infructuosa: “Per què, tenint una idea tan justa, tan neta del deure i de la utilitat, faig sempre tot el contrari?”

La producció epistolar baudelaireana ocupa més de dues mil pàgines. En la tria efectuada per Rovira, hi trobem trameses per correu a personatges admirats com Flaubert, Sainte-Beuve o Wagner, a qui manifesta deure-li “el més gran gaudi musical que he sentit mai”, a amics, a amants, a editors, al notari que li tutelava l’herència paterna, però sobretot a la mare. En una que el mateix antòleg qualifica com una de les cartes més extraordinàries de tots els temps, datada el 6 de maig de 1861, es declara extenuat, després de tres dies sense menjar ni dormir, al caire del suïcidi. “La meva salut espiritual és detestable”, afegeix. En una altra, anterior, del 4 de desembre de 1847, li prega que aquell paper no surti mai de les seves mans, perquè les confessions que hi consigna no puguin ser conegudes “pels homes del present ni per la posteritat”, convençut que “la posteritat em concerneix”. Sort que la dona no li va fer cas.