Volem ser estimats

S’ha generalitzat la idea falsa que, en augmentar l’esperança de vida, hi haurà més malalts i més dependents. La realitat és que la gran part dels anys de vida guanyats són anys amb bona salut i plena capacitat cognitiva. És a dir, la major part de la vida guanyada és productiva, sana i no depenent. Una altra cosa és que, per raons econòmiques i estructurals, no sapiguem aprofitar-la socialment.

La solitud no desitjada i el sentiment de no ser estimat és la més terrible de les pobreses, on les causes són el triomf de l’individualisme amb nombrosos determinants socials: augment de l’esperança de vida, augment de llars unipersonals i del preu de l’habitatge, precarietat laboral, assetjament escolar, violència masclista... El resultat de tot això és una societat que promou un desfet de les relacions socials en totes les etapes de la vida.

Hem triat donar suport a les persones que se senten soles, com una altra forma d’abordar la responsabilitat municipal. Haver duplicat l’esperança de vida en menys d’un segle no és una catàstrofe: és la conquesta més gran de la humanitat. Per aquest fet l’atenció i la cura envers les nostres persones grans és una aposta ferma donat que tots som susceptibles de ser cuidadors i de ser cuidats. Fora s’està bé, però per viure, la millor ciutat del món és Lleida, això suposa convivència amb la implicació de la família, dels veïns i les veïnes, per construir barris que siguin sensibles al fenomen de la solitud no desitjada i vulguin comprometre’s en la seva resolució.

Una ciutat no ha de ser mai una presó sense barrots. En lloc de queixar-nos, preguntem-nos com hem d’organitzar les coses perquè l’últim terç de la vida sigui més satisfactori. De vida en tenim només una, i, de com la volem acabar de viure, en som en gran part els responsables.

El pare Vicente de la parròquia de la Mercè ens va recordar en l’acte de reconeixement als comerços de barri, que ja en el llibre del Gènesi es pot llegir una cosa que avui dia forma part de l’imaginari col·lectiu de la cultura occidental: “No és bo que l’ésser humà estigui sol”. Hi ha aquí un missatge subliminar: “la companyia és la necessitat més important per un barri més digne”.