Memòria de mig segle

Vaig conèixer Jordi Mir –com a lector, no pas en persona, que encara no tinc el gust– gràcies a dos llibrets que d’alguna manera em van canviar la vida, si més no en el sentit d’inspirar-me una certa sensibilitat diguem-ne paisatgística i un interès per descobrir el país, elements que acabarien desembocant en la dedicació a l’escriptura, ni que només sigui a estones perdudes. Eren els dos volums d’ Indrets de Catalunya, editats per l’Abadia de Montserrat en 1978 i 1979. Alguns dels poblets oblidats i dels paratges remots que s’hi descrivien van ser els objectius de les meves primeres expedicions literàries per aquestes terres.

L’amic Pep Coll també reconeix al filòleg, escriptor i excursionista trempolí el seu mestratge. Ho explicita en el pròleg d’un volum miscel·lani de Garsineu, titulat Tremp i la conca, 50 anys de fets i records, que aplega 35 escrits sobre el Jussà i la seva capital, apareguts en diverses publicacions des de 1965. L’il·lustre prologuista es refereix a l’incansable prologat com un home que sap escoltar, atent a les paraules del dialecte pallarès i als topònims dels llocs que trepitja, coneixedor de la geografia catalana i dels seus habitants, així com un prosista amb un domini de l’estil envejable, tendent a la frase llarga, clara i ben travada, farcida d’un lèxic ric, genuí i expressiu, que defuig el tòpic i la retòrica. Coll dixit.

Els textos recollits en aquesta antologia centrada en la comarca natal de l’autor es divideixen en quatre apartats temàtics. El primer aborda diversos aspectes històrics, religiosos o culturals de Tremp. El segon presenta racons no gaire visitats dels voltants, com ara Rivert (“oasi geogràficament perfecte”) o Sant Salvador del Bosc (“un espai màgic”) o la serra de Sant Gervàs (“entre l’aspresa i la verdor”) i distints temples o castells romànics d’aquells rodals. El tercer recorda personatges insignes nascuts o vinculats a la contrada, com el doctor Bonifaci de Llimiana, el músic Francesc Pujol, el poeta Tomàs Garcés o el folklorista Joan Lluís.

Finalment, un calaix de sastre lingüístic, en què destaca l’estudi dels nomarrots i dites aplicats als veïns dels pobles de la Conca, alguns de força divertits: “A Benavent, lo batlle va calent”, “Gent de la Pobla, ni amb so de cobla”, “Gent de Salàs, ni per davant ni per detràs”, “A Toralla mengen palla”, “Erinyà, cireretes i pa”...