Cada cop més lluny

Monogràfic d’Arts, revista del Cercle de Belles Arts de Lleida, sobre la Franja de Ponent, un espai geogràfic difícil de definir i poc conegut als dos costats de la ratlla –encara- autonòmica, tal com fa notar Marcel Pena en un article titulat Tan a prop i tan lluny a la vegada. La conclusió del lector després d’examinar aquest número especial és que la llunyania respecte de Catalunya s’incrementa, si més no pel que fa a la identitat compartida. Una impressió negativa confirmada per un altre títol d’una de les col·laboracions, signada per Joaquim Torrent, que al·ludeix a “un territori que es desfà”, sotmès a un greu procés de despoblació i envelliment, llevat de Fraga i alguna altra vila, amb tot el que això comporta d’immobilisme i falta d’iniciatives. Un fenomen agreujat per la circumstància que, en els pocs llocs on es constata un cert dinamisme econòmic i demogràfic, sigui a l’esmentada capital del Baix Cinca o als nuclis més turístics del nord i del sud (vall de Benasc o Ribagorça i Matarranya), l’afluència de nouvinguts que s’integren al marge de la llengua ancestral d’aquelles comarques limítrofes contribueixen a la despersonalització col·lectiva. Un drama, vaja, és de témer que irreparable, si no canvien molt les coses, i aviat, ja que ens trobem davant d’una emergència històrica, d’un autèntic genocidi cultural –i toponímic– induït per les autoritats. Com apunta Torrent, la catalanitat d’aquelles terres es va mantenir fins no fa gaires anys, a pesar de la secular marginació per part de l’Estat, però la combinació d’actuals formes de pretesa modernitat, vinculades a la globalització i la revolució digital, amb els nous fluxos de població i la manca de poder propi, constitueixen un “còctel fatal”.

El 20 de febrer passat es va presentar al Cafè del Deatre el darrer número de la revista ‘arts’ de Lleida

El sociòleg Natxo Sorolla contribueix a l’anàlisi amb un estudi sobre la substitució lingüística galopant que s’està produint a la zona, basat en entrevistes a 245 alumnes de centres escolars. La diagnosi no pot ser més pessimista: en només un quart de segle, el català ha passat de ser ben majoritari a ocupar una posició cada cop més marginal, desplaçat en tots els àmbits, inclòs el familiar, en part per causa de la immigració, en part pels matrimonis mixtes. Una tendència que tan sols podria ser revertida o almenys aturada actuant a l’ensenyament, però el govern aragonès se’n desentén, en el millor dels casos.