Futbol, colors, política

El nostre equip és el nostre equip sense cap justificació. Un escull els seus colors quan és un nen i només ho justifica a posteriori, quan ja no importa. Triem el nostre equip perquè és un guanyador o perquè perd sempre, perquè era l’equip dels nostres avis, o perquè era el dels nostres germans, perquè volíem sentir-nos únics al col·legi o perquè volíem sentir-nos igual a tots els altres.

La igualtat, la solidaritat, la fraternitat i la justícia social són el color vermell dels socialistes que et fan sentir part del grup. Demà i el 26 de maig, està en joc tenir una Catalunya més social o tenir menys Catalunya, més diàleg o més conflicte, més progrés econòmic i social o més desigualtats i més pobresa... Més socialisme o més populisme.

Sé que acudirem a les urnes amb més incògnites que certeses, perquè tot fa intuir que no guanyarem per golejada cap dels equips. Entenc que ja ha passat el temps des del 5-0 que el PSOE de Felipe González va endossar a la primera volta de la democràcia, i es pronostica una final ajustada, que probablement es decidirà posteriorment amb diàleg, pactes, i on construir aliances serà la clau dels triomfs. Però, tard o d’hora, ens en sortirem, perquè cada cop més la gent no votem idees de dretes ni d’esquerres, sinó la feina feta per persones que s’ocupen de facilitar-nos la vida en lloc de complicar-la.

Des del vermell, i amb la ment, quan decidim anar a votar o no anar-hi, quan decidim votar un partit o un altre, pensem que això va més enllà dels colors de cadascú. Després de vuit anys de bloqueig polític a conseqüència del procés sobiranista català, i en temps de ruptures, fragmentació i esclats, on tot amenaça de trencar-se, separar-se o subdividir, cal reconstruir una societat democràtica que tingui com a objectiu central proporcionar llibertat i benestar a la major part dels que en formem part.

Demà no hi haurà màgia, però podem començar a recuperar, segons el que o qui posem a les urnes, un futur més esperançador. Demà tenim l’oportunitat de canviar la manera de fer política. De cosir i refer el diàleg entre catalans, de recuperar consensos dins dels quals discrepar, però pensant sempre en el bé comú.