Pàmpols i melancolia

El diumenge 28 d’abril, una dotzena d’autors de ratlles curtes es reunien a la sala Lucillia Atilia del Castell del Remei, que acollia una exposició de grans mestres d’obra gràfica (Picasso, Chagall, Miró, Dalí, Warhol, Barceló, entre altres) procedents de la col·lecció Arnó-Vila, per celebrar la tercera edició de Tast, trobada poètica coincident amb l’aplec que per tercer any consecutiu torna a tenir lloc a l’emblemàtica heretat del cor de la plana, una antiga colònia agrícola d’origen romà (d’aquí l’homenatge a la tal Lucillia, primera mestressa a l’època de l’alt imperi, protagonista de la novel·la La jove de Pompeia, de Jaume Mateu, ressenyada aquí el març de 2018) que molts segles més tard, a mitjan del XIX, després d’haver sigut residència estival dels bisbes de Solsona, seria convertida per la família Girona en una modèlica explotació regada pel canal d’Urgell que tot just aleshores s’estava projectant per part del mateix emprenedor llinatge targarí i pionera en la mecanització agrària a Catalunya, posteriorment adquirida pels Cusiné de Mollerussa, avui dia regentada pel prestigiós viticultor Tomàs Cusiné i la seva esposa Mireia González, que s’han proposat de vincular vi i cultura organitzant un seguit d’activitats destinades a propiciar el referit maridatge, entre les quals aquesta cita literària.

La declamació dels versos va anar precedida i culminada per cançons interpretades pel jove cantautor Jordi Montáñez, dotat de sensibilitat i talent, i a l’acabar l’acte els nombrosos assistents van poder endur-se un exemplar del recull que recupera els poemes recitats ara fa un any a la mateixa finca del Castell del Remei, que segons Josep Vallverdú a la composició que obre el llibret fa “olor de pàmpol i melancolia”. Un “illot en la mar verda” en paraules d’Eduard Batlle. “Castell de pluja i sol”, al dir d’Enric Boluda, on cada dilluns de Pasqua, tal com evoca el mollerussenc Josep Borrell, “broten sarments ardents per tots els cossos”. Les vinyes del voltant que per Jaume Suau ondulen els camps i produeixen poemes de tres quarts de litre, en l’afortunada metàfora de Joan Rovira, formen rengles que a Josep M. Sala-Valldaura el fan pensar en tombes de soldats. Anton Not veu boira dins de cada gotim i Àlex Susanna sentencia que, al celler on batega la vida, “tot és qüestió de temps i fusta” (diumenge vinent continuaré).