NOTES AL MARGE
Passeig de les Senyoretes
“Són com tombes de soldats / els rengles de la vinya”, observa Josep M. Sala-Valldaura en la seva aportació a Tast 2, el petit volum que reuneix els poemes escrits expressament per a la segona edició de l’aplec literari del Castell del Remei, celebrat fa poc més d’un any. La visió d’un cementiri castrense sembla força pertinent en un lloc que la nit del 20 de gener de 1939 va ser escenari de l’explosió d’un polvorí habilitat als garatges dels tractors de la colònia agrària que causaria 87 morts, 6 dels quals civils, la resta militars. Jordi Pàmias versifica la tragèdia en un dels poemes inclosos al llibret, esdevingut un plany per aquells “herois sense medalla”.
A la trobada lírica d’enguany, la dotzena d’autors presents al celler van llegir els seus treballs inspirats cadascun en un exemplar arbori dels que flanquegen l’anomenat Passeig de les Senyoretes, un caminoi des de fa temps abandonat i força ple de malesa que discorre en paral·lel a l’accés principal al nucli edificat de la finca des de la carretera, on solien anar a estirar les cames a mitjan segle passat les dues germanes solteres descendents últimes de la branca lateral de la família Girona titular aleshores del latifundi. “Arbres d’antany, senyors d’aquest alou, / la tarda us banya d’una llum ferotge”, engegava Josep Vallverdú, iniciant el recital amb un “sonet noucentista”.
Però ja a la sessió de l’any passat, un parell dels participants van donar protagonisme en les seves composicions poètiques a l’al·ludit passeig, que els actuals propietaris tenen previst de desbrossar i convertir en un més dels molts reclams per visitar el complex enoturístic, tal com podem comprovar repassant la publicació esmentada. Xavier Macià es posa a la pell de les madures dames andaregues, una pell que imagina assedegada de carícies. “Si almenys poguessin dir-se el dol que senten, / l’íntim desig secret i tan revés / d’abraçar un cos i fer-ne el que pressenten / i mai podrà ser dit, ni mai confés.” Per la seva part, Àngels Marzo s’inventa una carta pòstuma en vers d’una de les germanes adreçada a l’altra, en què li confessa que només se sent reviure en el seu cor quan retroba el romàntic sender ombrejat d’aurons, salzes, freixes, castanyers d’Índies i cirerers en flor “que sadolla les nostres solituds”. En fi, sort que tenien vi bo i en quantitat ben a l’abast, aquelles fadrines.