Els dies feliços

Al poble de Saint-Paul de Vence, en occità Sant Pau de Vença, aturonat una mica terra endins de la Costa Blava, refugi a mitjan segle XX d’artistes i intel·lectuals que n’apreciaven el pintoresquisme i la tranquil·litat, virtuts una i altra –sobretot la segona– disminuïdes per culpa de la massificació turística actual, no només hi van viure el pintor Marc Chagall i el novel·lista James Baldwin, sinó també Jacques Prévert durant quinze anys.

El poeta, dramaturg i guionista parisenc hi va trobar un recer lluny del brogit de la capital, després de descobrir el 1941 l’encimbellada localitat d’aspecte encara medieval, mentre buscava exteriors per a una pel·lícula.

Hoste en un principi de la fonda de La Résidence, hores d’ara Café de la Place, més endavant a l’auberge de La Colombe d’Or, on es faria amic de l’amo i d’un Pablo Picasso que hi solia pujar de tant en tant, acabada la guerra hi llogaria amb la seva dona Janine una caseta, la Miette, ran de muralla, per acabar instal·lant-se en una finca dels afores denominada L’Ormeau. La seva presència atrauria a la població d’altres personalitats del món del cinema, alguna de les quals s’hi quedaria a viure una temporada. En aquells domicilis provisionals, Prévert hi aniria escrivint el seu llibre més conegut, Paroles, imprès l’any 1946, del qual s’arribarien a vendre dos milions d’exemplars, dada inaudita per a un recull de versos que el portaria a ser considerat el poeta contemporani més popular de França. Una fama a la qual contribuiria el fet que algun dels poemes fossin cantats per veus tan reconegudes a l’època com les d’Édith Piaf, Juliette Gréco o Yves Montand. Precisament aquest darrer obtindria un èxit rotund amb Les feuilles mortes, amb lletra de Prévert, que no figura a Paroles,, i música de Joseph Kosma, vagament inspirada en la melodia del Poéme d’octobre composat per Jules Massenet l’any 1874. De fet, la cançó apareixia al film Les portes de la nuit, de 1946, un fracàs comercial del qual n’ha restat només la banda sonora.

(Oh, com voldria que te’n recordessis dels dies feliços en què érem amics, la vida era bella i el sol brillava més que avui, quan les fulles mortes s’amunteguen i el vent del nord se les emporta en la nit freda de l’oblit, perquè la vida separa sense gaire enrenou aquells que s’estimen i el mar esborra sobre l’arena el pas dels amants desunits.)