Gramàtic prescriptiu

Arran del 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra, Pagès edita dins la col·lecció d’assaig Argent Viu, dirigida per Carme Vidal, Escrits sobre Fabra, recull de deu textos apareguts en diverses publicacions –tret del primer, fins ara inèdit– que aborden la personalitat i la feinada ingent, transcendental, imprescindible, del “seny ordenador de la llengua”, a càrrec del reusenc Josep Murgades, catedràtic de la UB però que va professar molts anys a la de Lleida, expert en Noucentisme, fundador i codirector de la revista Els Marges, traductor de nombrosos autors alemanys i intel·lectual de categoria.

Amb prosa polida, cisellada, magnífica, que combina els registres acadèmic i divulgatiu, Murgades desgrana diferents aspectes biogràfics i filològics del mestre, amb la voluntat de “posar en relleu un cop més la vigència de l’obra, la magnitud de l’homenot i la indestriable circumstància històrica sobre la qual se centren”. Això és, la codificació del català enmig d’unes condicions, tant particulars com sociopolítiques, poc favorables.

Aquell enginyer químic de professió i lingüista autodidacte, que aplica criteris positivistes a l’estudi del llenguatge, emprèn la proesa de posar al dia i homologar un idioma secularment menystingut, arraconat, sovint prohibit o almenys sense reconeixement oficial. Minoritzat. I ho fa, segons Murgades, en successives etapes. Una primera de contestació, rebatent els nostàlgics del català medievalitzant, arcaic o culturalista, també els resignats partidaris del “català que ara es parla” i els puristes defensors d’una “descastellanització a ultrança” que aspiren a una normativització esporgada de tota mena d’interferències de l’espanyol, més fantasiosa que real. Una segona etapa, institucionalitzadora, a partir de 1918, posarà ja la directa per tal d’assolir “una llengua moderna que fóra sortida de la nostra antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”. L’objectiu: un català estàndard, per força arbitrari, artificial, però assumible, vàlid i eficaç, que amb el temps s’anirà percebent com a natural o espontani. En aquest sentit, Fabra passa de ser un lingüista descriptiu a adoptar el pragmatisme d’un gramàtic prescriptiu. Aquesta frase potser no s’entén gaire, d’entrada, però Murgades ho explica –i moltes altres coses– amb paraules sàvies i comprensibles.