Els poetes vençuts

No diré res de mi, avisa Bernat Huguet al final del magnífic poema Els altres, inclòs al recull El majordom d’Eugeni d’Ors, editat per Voliana. I fins a cert punt ho compleix. Només fins a cert punt, perquè diu molt sense dir-ho explícitament de la seva persona i sobretot de com entén la literatura, del seu mètode de treball, dels seus motius d’inspiració, que en aquest llibre giren tots a l’entorn de l’ofici d’escriure, excepte un únic apunt al natural: l’esplèndid Ametller, a la pàgina 53.

Bernat Huguet és de Golmés, professor d’institut i col·laborador de la revista Mascançà. La seva escriptura, acurada, culta i popular alhora, rica en metàfores i referències denota, a banda d’un domini notable de la tècnica, una profunda lucidesa, raó per la qual desprèn un acusat escepticisme sobre el sentit últim de la pròpia feina. Així, si aspira a copsar amb un sol mot “deserts sencers, / el bosc espès, / coves i gorgs, / la mar llunyana, / o, més enllà, / un pou dins meu”, intueix, per contra, que el resultat només pot ser la indiferència, el silenci i l’oblit, “perquè la gent no en sap / ni en vol saber res, dels versos, / ni d’aquell que fa versos”.

Conseqüent amb el pessimisme exhibit, almenys pel que respecta a la transcendència social de la producció lírica, l’autor es pregunta una i altra vegada si trobarà un públic interessat o bé li caldrà resignar-se a arribar a “quatre poetes rurals”, com ell també es considera. “Qui es meravellarà dels versos ben cosits?”. La resposta, repetida al llarg de la vuitantena de peces que integren el volum, és que tan sols una minoria. Però fa l’efecte que s’hi resigna: “Seré poeta de pocs: / faré el rim estrany, / usaré mots d’antany, / les imatges seran fosques...”

Tant se val, acaba concloent. Al capdavall, la utilitat d’apilar ratlles curtes es demostra relativa, començant per la constatació que “tots els versos s’assemblen” i que n’hi ha d’altres que “no seran mai escrits per ningú, / que no poden ser escrits amb paraules”. De què ens redimirà l’esforç dels que anomena “poetes vençuts”, insisteix. Llegint les reflexions planyívoles d’Huguet, podríem afirmar que del cofoisme i la banalitat. Potser per això recomana un registre senzill, que eviti falsedats i comporti deixar-s’hi trossos de carn. Com ell ha fet i li ho agraïm els lectors. Confiem que més de quatre, perquè el llibre ho mereix.