El consol dels bolets

Malgrat els aiguats de finals d’octubre, ja massa tardans, a banda de devastadors, una temporada fluixa de bolets, la d’enguany, per culpa d’un estiu molt sec i les minses pluges setembrines. Es tracta d’un tema gens menor, considerant el gran nombre de micòfils –i encara més de micòfags, no tant de micòlegs– a casa nostra. Hi ha qui s’hi comença a interessar perquè el fascina la seva funció com a organisme renovador de l’ecosistema. D’altres com a remei natural substitutori o complementari de medicines. Però la motivació principal de la majoria d’aficionats a buscar o plegar o collir o caçar rovellons o ceps o llenegues o pebrassos és menjar-se’ls. Així ho constata Long Litt Woon, una antropòloga malaia establerta a Noruega, a El camí del bosc, editat per Ara Llibres.

En aquest singular volum, mig manual científic il·lustrat amb fotografies d’exemplars de diferents espècies de fongs comuns o més insòlits, mig narració autobiogràfica, l’autora relata la seva iniciació a la micofília cercant distracció i consol a la pena profunda que li ha suposat la mort sobtada del marit, encara jove. Per això mateix, conclou que els bolets constitueixen un aliment del cos i alhora de l’ànima. Les raons per sortir a capturar-los no són només d’índole nutricional o gastronòmica, sinó també psicològica o anímica. Fins i tot podríem dir que esportiva, no exempta d’un fort esperit competitiu, tal com ens vaga de saber a tots aquells que coneixem determinats boletaires. Es tracta d’un món que atreu de seguida aquella novençana, que s’hi introdueix desconeixent si els objectes de la seva curiositat prèvia i percaça posterior pertanyen al regne vegetal o a l’animal o a un d’intermedi, tal com acaba suggerint, perquè el troba democràtic i gens classista, tot i endevinar-hi rituals secrets que a un no iniciat poden semblar-li propis d’una secta. El llibre alterna capítols –amb tipus de lletra diferents– divulgatius sobre tècniques d’identificació i recol·lecció de bolets, de distinció entre comestibles i tòxics o de cocció (a les cuines escandinaves, la recepta més corrent és fregits amb mantega, sal i pebre, per bé que s’hi detalla una colla de plats que els contenen com a ingredient bàsic), amb d’altres de caràcter més personal sobre el dol que la vídua va deixant enrere gràcies al pas del temps i al costum regular d’anar al bosc a omplir cistelles.