Dietari d'un retorn

Un dietarista és com un hortolà de paraules, afirma Ignasi Revés, que cada dia ha de cultivar una estona la seva parcel·la, anotant impressions. Un disciplinat exercici que obliga a trobar al final de la jornada alguna cosa que valgui la pena ser referida o comentada. A fixar-se en tot allò que li succeeix, parant atenció. En aquest sentit, recorda un mussol, sempre amb els ulls oberts i procurant que no se li escapi cap detall que li pugui servir. És tot just el que va fer aquest funcionari i escriptor nascut en 1976 a Sarroca de Lleida, entre el 21 de desembre de 2016 i el 21 de juny següent, de solstici d’hivern a solstici d’estiu. Les successives notes diàries han estat reunides ara en un llibre prim però intens de Pagès Editors, que pot ser assaborit, com els bons destil·lats alcohòlics, d’un sol trago llarg o bé en glopades curtes, titulat Sol ponent.

Revés hi referencia la seva tornada a Sarroca, després de dotze anys vivint a Reus. El retrobament del poble i de la ciutat de Lleida, on ara treballa, del món familiar de la infantesa i joventut, de les cares conegudes i dels paisatges de sempre, però que amb el pas del temps van canviant, tal com es fa evident en l’entorn agrícola dels secans del Segrià meridional reconvertits en camps de regadiu, amb la consegüent transformació dels conreus, els soferts cereals substituïts per fruiters, contemplats amb una mirada no només atenta, sinó poètica, en especial al capvespre, com ja dóna entenent el títol, quan es produeix el vistós episodi de “la mort del sol”, epíleg de l’obra mestra de la tarda i preludi del “silenci de l’horitzó”. Sosté el sarroquí que, en aquesta plana ponentina, tan pobra en altres aspectes, “els crepuscles són el premi gros de la rifa”.

L’autor no aporta, i es troba a faltar, informació sobre la seva quotidianitat: amb qui viu, a què es dedica –a part d’escriure, per cert amb molta traça–, si té parella, quines són les seves lectures, etcètera. Fa l’efecte que es limita a observar i córrer. L’observació meteorològica –de la boira al garbí– i panoràmica –del castell mig debolit de la seva localitat natal al campanar icònic de la Seu Vella–. Les galopades quasi maratonianes per la carretera vella, deserta des de l’obertura de la C-12, o al voltant del pantà d’Utxesa, amb l’obsessiva voluntat de qui creu que “la vida és una cursa que es corre contra un mateix”.