Boira endins, boira enllà

Gairebé un mes seguit de boira espessa, a l’entorn de Nadal, a cavall de l’any que fina i de l’any que naix. Res de nou, no pas sota el sol, sinó ben al contrari, en aquestes terres, per aquestes dates. Un temps que incita a la introspecció domèstica, més que no a sortir al carrer o a passejar pel terme, per molt romàntic que alguns o –sobretot– algunes ho puguin trobar. I encara rai que aquest cop s’ha tractat sobretot de boira alta, que tapa la llum solar amb un vel humit de grisor que sembla impenetrable i com si no s’hagués ja d’apartar mai, però que almenys no complica la circulació, sense guipar-hi a dues passes al davant, tant amb cotxe per carreteres com a peu per camins. Un temps de dol i recolliment que convida a tancar-se a casa amb un llibre a les mans, escoltant una música suau –posem que l’ària Dormi o fulmine di guerra, de l’oratori per a tres veus La Giuditta, compost en 1647 per Alessandro Scarlatti, en la veu fosca, gairebé boirosa, del contratenor Marco Lazzara–, procurant de no guaitar gaire per la finestra, a fi de no deprimir-se més del compte, i a l’espera dels cels clars que de ben segur algun dia han de comparèixer, tot i que mentrestant no pots evitar que la presència omnímoda del gèlid hoste de cada hivern et vagi calant l’ànim i l’esperit.

No és estrany que els poetes d’aquests rodals s’hagin inspirat sovint en un meteor tan nostre. Escrivia Ferran Colàs a principis dels cinquanta del segle passat, després del seu parèntesi en castellà durant el primer franquisme: “La boira de Nadal sembla més blanca, / com un sospir del tou de l’alta serra / dóna petons al cel, coixí a la terra, / més amor a l’arrel de cada branca...”. A mossèn Antoni Navarro li agradava de caminar entremig d’aquells flocs de vapor d’aigua: “Me plau tot sol per la tenebra immensa / travessar el caos dels camps muts, / i deslligar les ales de ma pensa / pel fons de les amples solituds”. Ara bé, el gran cantor en versos de la boira lleidatana, de la boira que difumina el paisatge d’aquesta plana, a un i altre costat del curs del Segre, haurà sigut Jaume Agelet i Garriga, potser perquè al viure quasi sempre a l’estranger se la mirava de lluny i es limitava a enyorar-la: “Boira espellifada / damunt del sembrat! / Oh, boira que esborra / el cloquer apagat, / que dolça es refrega / per dalt del teulat / i lenta es destria... / Amor emboirat!”