A peu d'andana

La mesura de deixar sense personal, que a la pràctica en suposa el tancament, les estacions de Bell-lloc d’Urgell, Tàrrega i Cervera, més tard esmenada o almenys posposada, m’ha fet pensar en un pagès jubilat de Bell-lloc que molts vespres s’acosta fins a l’andana per veure arribar el darrer regional, com aquell home que mirava passar els trens del títol d’una novel·la de Simenon, i de retruc en una de les Notes del capvesprol de Josep Pla (pàgines 479 a 483 del volum 35 de l’Obra Completa), en què l’escriptor consigna una visita a l’estació de Flaçà, el 14 de setembre de 1976, caminant des del poble de la Pera. Hi va perquè “he volgut treure’m alguns anys de sobre”, atès que aquella instal·lació ferroviària li porta records de joventut, ja que hi solia transbordar de l’anomenat tren petit, el carrilet que unia Palamós amb Girona, al tren gros, com en deia la gent del país, que circulava per la línia de via ampla de Barcelona a la frontera francesa. “En el transcurs de la meva vida, l’estació del tren gros de Flaçà ha quedat gravada en la meva memòria amb molts de detalls”, explica l’escriptor ja quasi octogenari (moriria al cap de cinc anys). En té presents sobretot l’andana construïda de cara a nord, exposada a les tramuntanades, per tant molt freda a l’hivern (“exactament glacial”), i la inhòspita sala d’espera, sotmesa també al contrast exterior de temperatures extremes: “hi hem suat moltes estones i tremolat com fulla d’arbre”.

Aquell dia de mitjan setembre devia fer un temps benigne, perquè el solitari de la boina es va asseure en un banc de l’andana, “amb l’únic objecte de veure passar els trens”, mentre anava “fumant, més o menys, un cigarret”. Quatre trens, per ser precisos. El primer, un exprés luxós procedent de França que va aturar-se mig minut i no en va baixar ningú. El segon, un tren de càrrega “que feu moltes maniobres que m’agradaren”. Les descriu de forma succinta: “La màquina passava d’una via a l’altra, deixava un vagó, n’agafava un altre, etc.”. El tercer, un altre comboi de mercaderies, molt llarg, amb 38 vagons buits (es devia entretenir a comptar-los). L’últim, un mixt amb destinació a Barcelona. “Després, vaig alçar-me del banc i vaig emprendre el camí, a peu, cap a la Pera. El vaig emprendre a poc a poc, perquè, quan hom és vell, el primer que flaquegen són les cames –i aquest és el meu cas concretament”.