Camallarg perplex

Josep Maria Sala-Valldaura es descriu ell mateix, de petit, transcorreguts ja quasi seixanta anys, com un “bordegàs camallarg”. En el benentès que, a la seva família, això de bordegàs era un terme afectuós. Així ho explica a Trencadís amb mar al fons, l’aplec de records personals editat per l’ajuntament de Barcelona. Un llibre que en bona part podríem incloure en el gènere de viatges i potser en una part menor en el de formació juvenil, com ara els capítols dedicats a l’escola i a la mili, i que denota bona memòria, sensibilitat, consciència social i ecològica, a més d’un sentit de l’humor finíssim, que fa esclatar al lector en sonores riallades, de tant absurdament còmics que resulten alguns dels episodis que s’hi rememoren.

El protagonista d’aquestes vivències, és a dir, el mateix autor, se’ns presenta com un antiheroi. Per exemple, quan intenta estalviar-se el servei d’armes obligatori adduint un ull gandul, ja que “no podia pas al·legar que era inútil gairebé total si se’m treia de llegir poesia”. Com que a l’hospital militar no s’ho empassen, prova de fer-se el boig. I per tal de demostrar que no hi toca, confessa que escriu versos. Un argument potser definitiu, però que tampoc no funciona.

Acabarà llicenciant-se com a expert en telemetria (“no sé què coi és i si té a veure amb l’ull gandul”), després d’assistir a classes per aprendre a llegir i escriure, ell que ja era professor de literatura, una més de les absurditats de l’exèrcit, sovint surrealisme pur.

Sala-Valldaura reconeix que “el món és un garbuix desordenat d’estímuls admirables i d’estupideses”. I enmig d’aquest desori, assegura que s’hi troben algunes sorpreses difícils d’interpretar, que almenys a ell li provoquen una sensació d’estranyesa. En aquest sentit, es considera un inadaptat. Per culpa de la seva percepció d’una realitat exterior “desconjuntada”. Quan era jove, i gosaria dir que en part actualment, notava que “el món explicat era una cosa i el que jo vivia, una altra”. Trobava –troba?– la gent “incomprensible”. I feia coses que ho eren bastant, com menjar-se el iogurt amb pebre, a bord d’un vaixell turc, fins que tota la tripulació el va imitar.

En el fons, confessa, li agradaria viure al segle XVIII, a la casa de Goldoni, al barri de San Polo de Venècia. Potser per tot això, sospita, a causa d’aquests “divorcis” amb l’entorn immediat, es va fer poeta.