Quan érem militants

El somni secret de Juan Cal havia sigut sempre esdevenir escriptor. S’entén que escriptor de llibres, no només de premsa. Ara que se n’ha sortit, ho fa confessar al seu àlter ego a Generación 1974 (Milenio), una obra molt personal, amb elevades dosis autobiogràfiques: “Había tardado, habían pasado años en los que parecía que nunca sería capaz de hacerlo, pero finalmente había logrado el sueño de publicar una novela. Y no había sido fàcil”. Mai no és fàcil, sobretot quan has de regirar la memòria més íntima per tal de fer-la aflorar i convertir-la en literatura.

Així que, després de tota una vida dedicada al periodisme, el director executiu d’aquest diari ha aconseguit d’emprendre amb força la carrera de novel·lista. Tres títols en només un lustre. Fecunditat narrativa (devia guardar moltes coses al pap, moltes històries per explicar) i diversitat temàtica. Cada vegada amb més estil i ofici, perfilant una veu pròpia. Primer va ser El exilio de la Mona Lisa, en 2015, seguint les passes de l’artista lleidatà Enric Crous després de la guerra, tres anys més tard Operación Bucéfalo, sobre el negoci de la droga a la seva Galícia natal, i ara aquest relat d’una altra mena de clandestinitat, la política, a les acaballes de la dictadura.

Crònica generacional i radiografia d’una època històrica d’excepció, decisiva, que Cal rememora per protagonista interposat, amb trets idiosincràtics que li reconeixem aquells que el tenim tractat, els lectors nascuts a la dècada dels cinquanta del segle XX refrescaran efemèrides i es podran sentir identificats amb les vivències recreades al text. La resta, hi descobriran un món d’idealismes i misèries, d’il·lusions i desenganys, tant particulars com col·lectius. També el catàleg d’un gran valor sociològic de modes, gustos, lectures, capteniments familiars, eròtics o sentimentals d’aquella colla de militants revolucionaris que es creien ells mateixos uns herois romàntics.

L’escriptura com a eina per “revivir, evocar, reconstruir los momentos de la felicidad perdida”. Una ambició proustiana: recuperar el temps perdut. Sí, perdut en el doble sentit de pretèrit i tal vegada perquè al final no va servir de gaire. Perdut perseguint utopies radicals impossibles, “en lugar de dedicarse a estudiar, a leer y a cultivarse”. Bé, no del tot. En resten nostàlgics records de joventut i bons llibres com aquest, que els rescaten.