Anhel de santedat

L’antropòleg, hel·lenista i escriptor valencià Joan F. Mira reprèn amb Tots els camins (Proa) les memòries iniciades en 2013 amb El tramvia groc, que abasten en aquest segon volum fins a la mort de Franco.

Als seus tendres catorze anys, Mira volia ser sant. Un anhel, no pas fruit d’un rampell sinó d’una convicció llargament covada, que passaria en el seu cas per ser frare escolapi, com els del col·legi on estudiava. Amb mirada retrospectiva (i comprensiva), un Mira ja octogenari atribueix aquella inusitada vocació al desig inconscient d’omplir el buit que li havia deixat la mort prematura del seu pare.

L’autor repassa amb detall les fases de l’etapa de novici, viscuda en l’època fosca del nacionalcatolicisme franquista amb una resignada acceptació per part d’un noi que considerava tot allò ben normal, incloent la mortificació del propi cos, aconsellada pel confessor, a fi d’evitar pensaments impurs i pol·lucions nocturnes, servint-se d’instruments penitencials com deixuplines i cilicis de confecció artesanal a càrrec d’unes “dolces i expertes mongetes de clausura”. També l’assetjament d’un dels padres, de què no sembla haver-li quedat cap trauma, però que en canvi li marcaria la vida en un altre sentit, perquè aquell mateix agressor frustrat li va regalar un exemplar de la Gramàtica Valenciana del professor Sanchis Guarner, que li faria conèixer una llengua literària –el català parlat al sud de la Sénia– fins aquell moment insospitada. Simultàniament, s’endinsaria en els secrets del grec clàssic, que esdevindria amb el temps el seu mitjà de subsistència, com a catedràtic d’institut a Castelló de la Plana, descartada ja la carrera religiosa. Una ocupació que alternaria amb l’antropologia, l’activisme polític i cultural, i la literatura: assaig, traducció, novel·la i ara aquestes obres autobiogràfiques.

El noviciat acabaria portant el jove Mira fins a Roma, que des d’aleshores considera la seva segona ciutat. La descripció de la capital italiana en 1960 és un dels principals al·licients del llibre. Allà va ser on descobriria el món –i la carn–, i l’assaltarien els dubtes desencadenants d’una crisi de fe, mentre veia passar brave ragazze i no es podia treure del cap la cançó de Mina: “È vero, amore, è vero, esistono gli angeli...”. I tant, que existeixen els àngels! El nostre home ja no seria sant. S’hauria de conformar amb ser savi.