Aigües Mortes

El diumenge abans de la declaració de l’estat d’alarma pel coronavirus estava passejant per Aigües Mortes, la vila emmurallada de la Camarga, després d’un cap de setmana llarg a la Provença, quan vaig assabentar-me de casualitat, per un cartell informatiu en un dels carrers de la trama urbana reticular d’origen medieval, de la relació literària d’aquella població amb Ernest Hemingway. Pel que hi deia, l’escriptor nord-americà havia ambientat allí mateix l’inici de The Garden of Eden. Com que creia recordar que tenia el llibre per casa –una traducció en castellà, no em consta cap versió en la nostra llengua–, tot i que encara no me l’havia llegit, el primer que vaig fer a la tornada va ser buscar-lo i emprendre’n la lectura, que vaig enllestir de seguida, aprofitant el confinament obligat per la pandèmia. Feia temps que no gaudia de la prosa directa i diàfana de Hemingway, d’una aparent senzillesa no només volguda, sinó elaborada a consciència i amb gran esforç, i va ser com retrobar un vell amic. Segur que no és el seu millor artefacte narratiu –continuo preferint-ne els relats breus a la majoria de les novel·les–, però El jardín del Edén, el títol del volum disponible ara per deu euros en una edició a Debolsillo, no em va decebre gens, al contrari, si bé no prou com per arriscar-me a recomanar-lo als que no siguin addictes a l’estil tan personal, però que crearia escola, de qui va rebre el Nobel de literatura en 1954, set anys abans d’engegar-se un tret de rifle a l’estudi de la seva casa de Ketchum (Idaho). En tenia només 62, la meva edat actual, una coincidència que m’esborrona.

Es tracta d’una novel·la pòstuma, apareguda en 1987, un quart de segle després del seu suïcidi, enmig d’una certa polèmica sobre el dret d’hereus i editors a treure a la llum treballs inconclusos que no han pogut ser revisats ni han obtingut el vistiplau per part dels seus autors. El text original seria retallat en dos terços, suprimint trames col·laterals i reduint-lo a la principal, molt més avançada que les altres. Una poda que possiblement els lectors hem d’agrair. Hemingway hi havia estat treballant des de feia quinze anys, sense ja prou forces per poder-hi posar el punt final. De fet, això li va passar també amb la cèlebre París era una festa i encara amb unes quantes obres més, publicades post mortem. Diumenge vinent em centraré en aquesta.