El color del mar quan dorm

L’amor és desvari, un joc a tot o res, i si es tracta d’un amor de debò només admet el temps verbal del futur condicionat: avui promets amor etern però demà qui sap què. El cert és que cal que tornis a aprendre a amar, per més que no en sàpigues la senda exacta, ni puguis encabir al cor tanta mirada. No existeix temps sense rovell ni amor sense ferides. El primer amor, sobretot, o si més no la noció o el record de l’idealitzat amor primer, aquell que més perdura en nosaltres, és una polpa cítrica que s’incrusta al paladar, contagiant de dol tots els amors que vindran després. El rastre bucòlic d’un amor primerenc: ens vam estimar sota un avet al paradisíac bosc de Bonabé i a l’herba es nota encara el pes dels nostres cossos.

I ara, transcorregut tant de temps, quan arriba la tardor dels anys i ja ens governen les ombres, ara que ens creix la nit pel rostre adust, ara que tendim a tancar-nos dins de nosaltres mateixos i de vegades ni tan sols ens reconeixem, ara que la millor companyia és el silenci de les llargues migdiades, ara que ja són mans velles les que remen per les arrugues del cos, no és el delit d’una boca el que ens atreu o trasbalsa, sinó la idea d’uns llavis, confiant a ser estimats el dia que ens morirem. Morir d’amor per tal que ella mori també del mateix mal. Perquè l’amor és fet de molts amors, com la vida és un xop de moltes branques mortes, cap de les quals aguanta igual l’embat de les ventades. Amar sense mesura asseca el pou del cor.

Amb tot, aquest amor veterà, cosit a la pell clivellada, és potser l’única raó per despertar-nos cada matí. Per això mateix tornem a enamorar-nos, desafiant un altre cop la vida eixuta, d’idèntica manera que rebrota tempestuosament el ficus ressec del menjador, fent un últim esforç per reviure el primer amor, aigua d’una font molt pura que encara ens rega.

El cel tindrà el color del mar quan dorm. No direm res d’antics desitjos ni del futur que no podrem compartir: tot el que ens resta és el present dels dits. Enamorats de nou per destorbar la mort.

(Text en prosa maldestre i dispers, engiponat lligant versos extrets de diferents poemes del darrer llibre de Josep Borrell, Desmesura d’amor, crònica lírica i alhora descarnada de la passió romàntica en l’edat madura, dins la col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès editors, a tall de tast per fer venir ganes de llegir-lo complet).