Illa entre illes

Potser sí que en el fons som només això: illes entremig d’altres illes. Unes illes a la deriva, com el títol de Hemingway. Confinats a casa, a terra ferma, a alta mar, confinats en nosaltres mateixos allà on ens porti el destí... Cinc dies abans del confinament decretat a mitjans de març pel coronavirus, era al poble provençal de Lormarin, davant la casa d’Albert Camus, l’escriptor de La pesta, la novel·la sobre una terrible epidèmia tan citada les setmanes següents, al sinuós carrer que ara porta el seu nom, just després d’haver-ne visitat la modesta tomba al petit cementiri local.

No va ser La pesta, però, el primer llibre del Nobel de literatura en 1957 que vaig agafar, de retorn a Lleida, sinó el diari d’un viatge als Estats Units la primavera de 1946, inclòs al quart volum de les seves obres completes editades en castellà per Alianza Tres en 1996, que em va deixar, tot subratllat amb llapis, l’autora de la fotografia que il·lustra aquest article. Camus emprèn la travessia de l’Atlàntic des de Le Havre , a bord de l’Oregon, un vaixell de càrrega que admet passatgers.

Aprofita el llarg trajecte per llegir Guerra i pau, de Tolstoi. S’hauria enamorat de la seva bella protagonista, Nataixa, escriu, si l’hagués conegut. De fet, Camus va ser molt enamoradís, tal com confirma el seu currículum sentimental. També s’entreté descrivint els efectes de la claror lunar sobre les onades o la “societat en miniatura,” alhora monòtona i apassionant, del reduït passatge.

I reflexiona sobre la vida de la gent, que no sol ser la que voldria portar, cosa que atribueix a la seva covardia. La primera visió de Nova York, sota un cel gris i pla, li resulta depriment. La gran ciutat no l’entusiasmarà, d’una inhumanitat que li fa tremolar el cor. Potser una simple qüestió de proporcions. El fastigueja haver d’anar sempre amb el cap alçat per veure els gratacels. Ara bé, alguns detalls li criden l’atenció: la circulació disciplinada, els escombriaires amb guants, l’uniforme d’almirall d’opereta dels porters, les botigues de corbates, segons ell un compendi del mal gust general... Només troba una mica d’autenticitat sopant a Chinatown.

Allotjat en un hotel de Manhattan, de vegades escolta enmig de la nit, a través de milers de murs altíssims, el crit d’un remolcador del port, recordant a l’insomne viatger que aquell “desert de ferro i ciment” és una illa.