És dolç morir al mar

El 13 de juliol de 1949, Albert Camus es troba a bord del vaixell en què ha embarcat quinze dies abans al port de Marsella amb rumb a Rio de Janeiro. Nit avançada, tot sol a coberta i el passatge ja dormint, contempla com la lluna austral il·lumina l’aigua. Fa una setmana que ha descrit amb prosa poètica, al seu diari de viatge, els signes àrabs fosforescents que la claror lunar dibuixa en la lenta successió d’onades. Quan mira cap al sud, s’imagina milers de quilòmetres de solitària extensió marina, densa i brillant com una gleva oliosa. Això seria la pau, especula.

El francès no passa per un bon moment. I això que ja és un autor reconegut arreu. De fet, travessa l’oceà per atendre diversos compromisos al Brasil: conferències, reunions amb editors, trobades amb intel·lectuals, banquets d’homenatge... Està abatut, quasi deprimit. A la cabina, fa una anotació que trasllado a la nostra llengua de la traducció castellana del text: “Malgrat tots els meus esforços i raonaments, em resulta impossible traure’m de sobre aquesta tristesa que ja ni tan sols comprenc.” Sota la superfície platejada, intueix una foscor profunda. Per això estima el mar, anota al seu quadern de bitàcola personal. Per la dualitat que representa, en tant que crida a la vida i convida a la mort. Confessa que durant la travessia li ha rondat pel cap dues vegades la idea del suïcidi.

Però un cop a terra, aconsegueix anar complint el programa previst. Una nit, havent sopat a casa del poeta nacional Manuel Bandera, el porten a sentir “un negre que compon totes les sambes que es canten al país”. Acompanyat de la guitarra, aquell homenàs entona les cançons més tristes i commovedores que l’il·lustre visitant afirma haver escoltat mai. Melangioses cançons d’amor i de mar.

Camus s’equivoca a l’apuntar-ne el nom. No és Kaimi sinó –ho he deduït tenint en compte les dates– Caymmi. Dorival Caymmi. Precursor de la bossa nova. Veu grossa, fonda, de baríton. En tinc un parell de discos a casa. Una excel·lent versió d’un dels seus èxits, É doce morrer no mar , la va incloure fa poc la jove carioca Marisa Monte en un àlbum de duets, a mitges amb l’enyorada Cesària Evora, la diva descalça de Cap Verd.

Copio una estrofa de la lletra, escrita pel novel·lista Jorge Amado: “La barca que va marxar de nit, no va tornar l’endemà al matí. Al marinheiro bonito se’l va endur una sirena”.