Àlbum de tardor

És dir la paraula tardor, ara que tot just entrem en l’estació més melancòlica, i començar a sentir els violins de Paul Verlaine, que sonen a Chanson d’automne, un dels seus poemes més coneguts, inclòs al recull primerenc Poèmes saturniens, formant part de la secció Paysages tristes d’aquell llibre publicat en 1866, quan l’escriptor nascut a Metz tenia només 22 anys. Conegut sobretot per la versió cantada que en 1940 en popularitzaria Charles Trenet i perquè alguns dels seus versos en clau serien usats per anunciar a la resistència francesa a través de la BBC l’hora H del dia D del desembarcament de Normandia, el 6 de juny de 1944.

Composició breu i de factura en aparença senzilla –només en aparença–, el joc de rimes produeix un efecte onomatopeic suggestiu, gairebé musical. Sincopat, si bé no tant com la cançó de Trenet. Per tal que el lector ho pugui constatar, tot i que probablement l’haurà llegit o escoltat moltes vegades, en transcric el principi: “Les sanglots longs / des violons / de l’automne / blessent mon coeur / d’une langueur / monotone”. Això és, més o menys, que els llargs sanglots o sospirs dels violins autumnals fereixen el meu cor d’una llangor monòtona. Simple i eficaç, no es pot dir més amb menys paraules, ni trobar una metàfora tan reeixida.

Al costat de Normandia, una mica al sud-oest, hi ha la Bretanya, que també és protagonista –aquest cop directa- d’una altra creació de l’amic de Rimbaud, que he descobert fa poc arran d’un viatge breu a aquell finis terrae de l’hexàgon. Es titula Pour un album i va veure la llum després de mort el seu autor, al volum Oeuvres posthumes, aparegut en 1911 al poble de Messein, vora Nancy, a la Lorena, com Metz. Dedicada a una misteriosa madame..., “pour son album”, confesso que n’he arribat a entendre la primera part, però no gaire la segona, plena d’inicials seguides de punts, com inacabada o incompleta, no pas perquè estigui escrita en francès. Amb tot, per si de cas, li n’he demanat la traducció a ma chère amie Àngels Santa i el resultat és el següent, posat en prosa per facilitar-ne la comprensió de tothom: “No he estat mai a la Bretanya, però somio amb ella totes les nits i hi penso tot el dia, com les coses de la meva infància que estimava, tant que al final, i a manera de recompensa, torno a veure el campanar que no he vist mai. Oh, la Bretanya i els seus campanars...”