Fer el turista

Fernando Pessoa repetia la dita d’antics mariners: “Navegar é preciso, viver nâo é preciso”. Una declaració d’intencions vitals que sona bé però que el poeta portuguès no portava a la pràctica. Canviat el verb navegar per viatjar, alguns la subscriuríem. No pas l’amic Ferran Sáez, segons es desprèn de diversos apunts al seu apassionant dietari La vida aèria, tota una aventura intel·lectual per al lector (és curiós el que m’ha succeït amb aquest llibre editat per Pòrtic ara fa un any: abans de llegir-lo, el vaig deixar a una persona pròxima, que el va cedir a una altra, i aquesta a una tercera, etcètera, fins que m’ha retornat després de passar per moltes mans i unes quantes cases, a fi d’amenitzar-me i sobretot estimular-me mentalment un insòlit agost sedentari).

El filòsof, escriptor i músic diletant de la Granja d’Escarp abomina del turisme modern, especialment del d’aquells que “fan veure que viatgen però en realitat només proven de fugir d’una vida anodina”, sense que d’altra banda ho puguin arribar a aconseguir. Una activitat a la qual troba poc interès. Al seu parer, el turista és un individu que no accepta quasi mai la seva veritable identitat, com a “simple element en l’engranatge de la indústria més important del món”.

La causa d’aquesta resistència a admetre una condició tan gregària i mercantil caldria buscar-la en la mitificació de la figura del viatger de l’època victoriana i colonial, inspirada al seu torn en el mite de l’heroi romàntic, una llarga tradició encarnada en els hippys que creien haver descobert Formentera o Katmandú.

L’autor porta la seva crítica al referit actual fenomen de masses –en realitat més teòrica que real, perquè al llarg del volum el veiem desplaçar-se més o menys com tothom– a ridiculitzar un determinat turista prototípic i els seus previsibles comentaris posteriors, farcits de tòpics suats (sobretot a l’estiu), com quan va a París. Cosa que no obsta perquè el dietarista ens faci notar amb orgull que viu al carrer més parisenc –i elegant– de Barcelona.

L’aversió concreta que mostra per França com a destinació turística, de la qual discrepo amistosament, s’estén als seus restaurants, que darrerament han perdut molt (en això sí que estaríem bastant d’acord), tal com fa avinent amb motiu d’una breu estada a Cotlliure. Com que afirma que no hi ha res a fer, sempre acaba visitant la tomba de Machado.