El flautista a la teulada

La tardor de 2016, Ferran Sáez ha d’anar a Boston per raons acadèmiques. “Com que no tinc vocació de turista, no estic obligat a visitar res en concret”, escriu al seu quadern de notes, publicat tres anys després per Pòrtic amb el títol de La vida aèria.

Dies abans del viatge ja s’angoixa pensant en els seients estrets de l’avió. “Que consti que volar no em fa por. El que realment em terroritza és volar en classe turista.”

La ciutat de Massachusetts li agradarà, perquè sembla europea i alguns dels seus racons podrien confondre’s amb el centre de Londres. Al llarg dels dos anys que cobreix el dietari, hi consignarà d’altres trajectes, per vacances o per feina, tot i que no li fa gaire gràcia rodar. A Madrid, on malgrat que tot li resulta “tronadet”, creu que s’acostumaria aviat a viure-hi, perquè l’aire és sec i la gent va a la seva, a part que els restaurants populars no són tan “infectes” com a Barcelona. Veu en els taxistes madrilenys una caricatura sobreactuada del seu ofici, com si interpretessin un paper. “Potser és que tinc mala sort i sempre agafo els mateixos.”

També li fan el pes València (la València valenciana, no la que aspira a passar per un barri de classe mitjana de Madrid) o Saragossa, que quan hi anava sovint de jove era una de les urbs més brutes d’Europa i ara s’ha tornat força agradable. I llocs més pròxims, com Lleida, on cada vegada que hi ve encara s’atura davant de l’escolanet d’escaiola tan realista, que l’impressionava ja de petit, entre les reixes de la capella del Peu del Romeu, a la cantonada dels carrers Major i Cavallers, o bé Torrebesses, on acudeix a una festa literària, enclavada oficialment al Segrià però on “tot respira l’elegància sòbria de la pedra seca de les Garrigues”. Hi aprecia els carrers endreçats, alguns casalots imponents i la bona cara dels veïns. Contemplant des d’allí la posta de sol, que sempre li porta records d’infantesa, s’adona que mai no li ha agradat viure vora el mar, que “és simple superfície”. Un altre filòsof, Francesc Pujols, era del mateix parer: situat a la línia de la costa, li faltava la meitat del paisatge.

Un d’aquests records infantils a la Granja d’Escarp ens el presenta, als 13 o 14 anys, tocant la flauta a la teulada de casa, no pas per cap “posat esteticista”, ja que no el veia ningú, sinó per estalviar a la família els seus “xerrics de principiant”.