La cançó de l'adéu

La borrasca de mitjans d’octubre que va provocar pluges intenses a tota la Península havia sigut batejada pels meteoròlegs com a Bàrbara. Sempre que sento aquest nom l’associo amb la cantant francesa que es feia dir així, sense l’accent, i també amb la pluja, potser perquè una de les primeres cançons que en vaig escoltar i que encara m’emociona cada cop que ho torno a fer és la titulada Nantes, que tot just comença: “Il pleut sur Nantes, donne-moi la main. Le ciel de Nantes rend mon coeur chagrin.” Això és, més o menys: “Plou a Nantes, dóna’m la mà, el cel de Nantes em posa el cor melancòlic.”

La primera vegada que vaig ser a Nantes, fa ja vora quaranta anys, plovia tant que me’n vaig endur un record de ciutat grisa, freda i hostil, que lligava amb el to melangiós de la referida cançó, escrita per Barbara en 1963. Aquest agost hi he tornat, per passar-hi una tarda i una nit, de camí cap a la costa bretona, i la impressió que n’he tret ha sigut molt diferent, potser perquè feia sol i tot estava animat i ple de llum: el castell dels ducs de Bretanya, l’entramat de carrerons i placetes del nucli antic ple de botigues i petits restaurants amb les terrasses a vessar, el teatre de la plaça Graslin amb aquella cascada que es precipita per tota la façana de temple grec, de manera que si intentes esmunyir-te entre les altes columnes i la cortina d’aigua acabes ben xop, les ostres de la brasserie La Cigale d’enfront mateix, oberta en 1895, que conserva la bigarrada i luxosa decoració de l’època, i tenia com a clients assidus Jacques Prévert i André Breton...

La història, autobiogràfica, que narra la cançó de Barbara és tristíssima. L’avisen que el seu pare s’està morint a Nantes, on ha anat a raure al final d’una vida de rodamón, i ha demanat per veure-la, després de molts anys. Quan ella surt de l’estació d’una ciutat que no ha trepitjat mai, li sembla tot inhòspit, potser perquè està plovent. S’encamina cap a l’adreça que li han dit, però quan hi arriba l’home s’acaba de morir, “sans un adieu, sans un je t’aime”.

Allò que no explica la lletra és que, de petita, la cantant havia sigut víctima d’abusos sexuals per part del seu progenitor, i per això no n’havia volgut saber res des de feia tant de temps. És el tema subjacent en un altre dels seus èxits, L’aigle noir, popularitzada entre nosaltres com L’àguila negra per Maria del Mar Bonet.