La coma i el punt (de vista)

Analitzant diumenge passat la cançó Nantes, de Barbara, per falta d’espai em vaig deixar que la seva compositora i intèrpret hi revela l’adreça de la casa on va a veure el pare moribund, que ja no troba amb vida: rue de la Grange-au-Loup, 25. Un carrer inexistent, invenció de la cantant parisenca, potser per no revelar l’adreça de veritat, perquè repeteixo que la cançó era autobiogràfica i explicava uns fets succeïts de debò, i també que anys després de sortir el disc, en 1964, i convertir-se en un èxit, el consistori de la capital històrica de la Bretanya posaria aquest nom a una via pública en un barri modern dels afores. A l’acte solemne, el 22 de març de 1986, hi van assistir la mateixa Barbara i l’actor Gérard Depardieu.

La música i, sobretot, la literatura, són àmbits en què proliferen els topònims de ficció, des del Comarquinal de Miquel Llor a la Riella de Viladot, des del Balbec de Proust al Yoknapatawpha de Faulkner o el Macondo de García Márquez. En aquesta part del país, sens dubte el més conegut hores d’ara és el Malpui creat per Pep Coll per designar Pessonada, escenari d’algunes de les seves narracions, entre les quals la novel·la que li acaba de publicar Proa amb el títol de L’any que va caure la roca. No és infreqüent que algun d’aquests fruits de la imaginació dels autors arribi a ser escollit per batejar o rebatejar un determinat indret real, sigui una localitat o sigui un paratge.

Contemplant el panorama des del mirador de davant de l’ermita de la Mare de Déu de la Plana, a un quart a peu per damunt del poble, fins on hem pujat a passar el dia i tirar unes quantes fotos, arran de l’aparició del llibre, li pregunto a l’escriptor pallarès com en diuen de la vallada que s’estén entre la riba esquerra de l’embassament de Sant Antoni i els vessants de les serres del Boumort, pel nord, i de Sant Corneli, a migdia, i que al text ell denomina la Comella (diminutiu de coma, una depressió planera en terreny muntanyós), on situa els nuclis habitats de Malpui, Llenasquer i Sant Roc, identificables amb Pessonada, Sant Martí de Canals i Aramunt. Em respon que aquell fondal triangular de camps de conreu que davalla suaument fins a la taca blava del pantà no té cap nom en concret. I aleshores penso que estaria bé que en endavant li fos adjudicat de manera oficial el de la Comella, tan eufònic, escaient i literari.