Mai no és tard

L’eclosió de Josep Vallverdú com a poeta, sosté Àlex Susanna al pròleg de Pa de forment, editat per Pagès, és un dels fets més inesperats i interessants dels darrers anys a la literatura catalana. Una eclosió tardana però fecunda: aquest és el seu cinquè títol, a banda dels dos bestiaris. Un destil·lat d’alta graduació que concentra tot el saber del prolífic autor, al dir del prologuista, el qual també especula que, sense l’amor que li il·lumina la darrera etapa vital, és probable que la dimensió lírica d’aquest “trobador” no s’hagués manifestat, perquè no és fàcil detectar un escriptor que, gairebé centenari, es proclami “estranyament feliç” per causa d’un tal sentiment.

L’amor madur que inspira les composicions del corpus central del llibre esdevé per al poeta motor i bàlsam, que li fa viure cada instant, malgrat ser conscient –o potser just per això mateix– que no té gaire futur, i a mantenir una indiferència estoica en relació a l’hora de travessar “la meta”. Mentrestant es consagra, pletòric i agraït, a copsar “la bellesa des de la vellesa”. Una bellesa que busca, sobretot, als ulls blaus de l’Antonieta, presents en la majoria dels poemes d’aquesta secció titulada simplement Estimar. Ulls que voldria que l’afermessin per sempre, com “esbirros implacables”. Ulls semblants a perles, de mirada profunda i torbadora que li ageganta el cor. Ulls d’un esclat més intens que tots els sols del firmament. Uns ulls on troba la veritat.

Abans, l’apartat inicial d’aquesta obra heterogènia conté lloances al pa de cada dia, que no es talla sinó que es “llesca”, als panadons “de pell fina com donzella de poema”, a les orelletes de festa major, a les mones de pasqua de la infantesa... Un segon capítol està dedicat als ocells de diverses espècies, començant per la cigonya, que titlla d’esnob. Al tercer, sens dubte el més corprenedor, explicita amb versos que esborronen la “cadena de llum” irrompible que el lliga al fill, l’Eloi, el Príncep: “Tragines a l’esquena els anys d’un avi / amb l’esperit lluminós d’un nen”. El volum es clou amb un poliorama que traspua nostàlgia, lleialtats i gustos: el terrer, la llengua, el país, Màrius Torres, vivències, records, la fascinació pel mon clàssic... El poeta s’acomiada expressant el desig que la seva última visió sigui la costa d’una illa grega, mentre el sol “s’ajau a l’horitzó, envermellint la mar”.