El sentit d'enlloc

James Humphrey Morris neix en 1926 al comtat de Somerset, entre Gal·les i la banya de Cornualla. Militar de professió fins a 1949, plega de l’exèrcit per estudiar periodisme a Oxford. Després de treballar uns anys en diversos rotatius, com The Guardian, es dedica en exclusiva a escriure llibres, sobretot de viatges, i també alguna novel·la. Casat i amb cinc fills, en 1972 se sotmet a Casablanca a una complicada operació de canvi de sexe. A partir d’aquell dia ja no és James sinó Jan. Va morir aquest novembre passat, als 94.

Una de les obres de literatura viatgera més celebrades de Jan Morris és Trieste and the meaning of nowhere, publicada en castellà el 2017 per l’editorial Gallo Nero amb el títol de Trieste o el sentido de ninguna parte. Com que crec haver-me referit ja al seu moment al gruix del volum en una altra secció d’aquest diari, em centraré aquí en l’emotiu epíleg en què l’autora remarca la importància que ha tingut a la seva biografia la ciutat adriàtica, que va visitar molts cops i hi residiria llargues temporades, i on més que en cap altra banda –sosté– se’n recorda dels temps perduts, dels amics perduts, de les oportunitats perdudes...

En l’exercici de nostàlgia que li ocupa mitja dotzena de pàgines, declara que en l’actualitat s’acosta a Trieste com un pescador furtiu al capvespre, a diferència de buscar-ne l’angelical influència de quan era jove. Diu que s’hi veu ella mateixa –aleshores encara ell– asseguda/assegut en un norai del moll amb un quadern a la mà i tractant de dotar la seva vida d’algun sentit.

I a continuació, atès que Trieste l’ajuda a comprendre’s i explicar-se, aprofita que està parlant d’aquella població italiana, abans de la guerra de 1914 austríaca, per abordar el tema delicat de la vellesa, des dels 75 anys que té quan signa aquest text. Afirma que, havent-se sentit durant molt de temps exiliada de la normalitat, per les raons de gènere al·ludides, la seva edat actual la fa sentir exiliada del temps. Si el passat és un país estranger (crec que la frase és del britànic L.P. Hartley), també ho és la vellesa, afegeix Morris, on tot es va tornant estrany. Malgrat això, suposa una nova forma de llibertat, en què moltes qüestions –el propi aspecte, les opinions dels altres sobre tu– deixen de preocupar-te. L’únic que de debò li importava ja a aquesta triestina de cor, concloïa, era l’amabilitat.