Jardí d'hivern

Els Reis Mags (bé, en realitat dues reines màgiques, precioses, Ses Majestats Júlia i Clara: a partir d’una edat descobrim que els Reis no són els pares sinó els fills) em van portar el darrer disc d’Alfonso de Vilallonga, curiós personatge bohemi i artista (actor, compositor, pianista i cantant) de l’aristocràcia barcelonina, baró de Maldà descendent de Rafael d’Amat, l’autor del Calaix de sastre nascut en 1746 i gran aficionat a la xocolata desfeta.

Hors de saison es titula aquest singular treball discogràfic, que en català vindria a ser fora d’estació o més bé fora de temporada. El títol en francès es justifica perquè totes les cançons, tret de dues, són en aquest idioma. La majoria, composicions pròpies. Unes poques, adaptacions d’Aznavour, Henri Salvador o Benjamin Biolay. D’aquest últim, un melangiós Jardin d’hiver coescrit el 2000 amb la israeliana Keren Ann. A partir del moment que ella el va incloure, aquell any, a l’àlbum La biographie de Luka Philipsen, n’han anat sortint versions a càrrec de l’abans esmentat Henri Salvador, de la francesa Pauline Croze, de la brasilera Rosa Passos, de la nord-americana Stacey Kent (la meva preferida), de l’espanyola Luz Casal, finalment del mateix Biolay, que comparteix dedicació a la música i al cinema, en la línia tan freqüent al seu país de Maurice Chevalier, Yves Montand, Jacques Brel o el coetani Patrick Bruel.

Jardin d’hivern és una balada romàntica, suau com una carícia solar, càlida com un hivernacle, amb una lletra que traspua nostàlgia de les primaveres passades i desig de primaveres futures, no tant en un sentit meteorològic com sentimental (busquin-la a YouTube i m’ho agrairan). Provaré de traduir-ne el text d’una tirada: Voldria el sol verd, puntes al coixí i teteres, fotos a la vora del mar. Voldria una llum com la de Nova Anglaterra i canviar d’ambient. El teu vestit florejat sota la pluja de novembre, les meves mans que corren. No puc esperar més. Els anys passen i l’edat de la tendresa queda enrere. Ningú no ens pot escoltar. Voldria Fred Astaire i reveure un Latécoère (hidroavió dels cinquanta que prenia el nom de l’enginyer aeronàutic Pierre-Georges Latécoère, fundador de la Compagnie Générale Aéropostale en què va treballar com a pilot Antoine de Saint-Exupéry). Voldria complaure’t sempre. Voldria dinar per terra i besar-te amb els ulls oberts, al meu jardí d’hivern.