L'or antic de la tarda

Any Perucho: commemorem el centenari del naixement de l’escriptor Joan Perucho, el novembre de 1920 a Barcelona, ciutat on moriria 83 anys després. A mitjans dels quaranta, l’aleshores jove jutge amb vel·leïtats literàries era destinat a la Granadella. De la breu estada al municipi en deixaria testimoni en una de les proses poètiques de Diana i la mar morta, primer llibre de narrativa d’un autor que fins aleshores només havia escrit versos en castellà, publicat en 1953. Es titula Exacta informació rural, ocupa una pàgina i evoca de forma precisa –exacta– les impressions d’aquella “vila agresta i viril de la comarca de les Garrigues”, per part d’un foraster procedent de la capital.

Per començar, remarca la bellesa de l’església, “daurada pel temps”, i informa que la guerra hi havia esfondrat la meitat de les cases i obligat molts veïns a emigrar, circumstància que li donava “un aire una mica fantasmagòric i perdut”. Explica que al vespre, abans de sopar, li agradava sortir a fer un tomb pels carrers foscos, “il·luminats tènuement per algun fanal polsós”. De tant en tant, passava algú que saludava amb veu gutural, inintel·ligible. “Feia una mica d’aire fred”. Arribava als afores, des d’on veia els camps de cereals, d’ametllers i oliveres “sota la llum irreal de la lluna, pàl·lida i obsessionant”. Aquell silenci vast i vegetal, sota l’estelada “immensa i muda”, li feia sentir una mica de “basarda”.

Els carrers de la població, continua, eren d’un traçat “desigual i capriciós”, sense empedrar, i la majoria confluïen a la plaça –el Pla de la Vila–, on hi havia la font pública i una bancs on seia la gent a escoltar la ràdio del bar Esport. En aquest mateix local, reputat per l’absenta que s’hi servia, es reunien a fer tertúlia el metge, el veterinari, el notari i el jutge, és a dir, ell mateix. “El farmacèutic no surt de casa”.

Això ja no ho explica al llibre: els divendres baixava fins a Lleida per agafar el cotxe de línia cap a Barcelona. Solia dinar amb els seus coneguts de l’animada penya de la fonda Agramunt, a la plaça de Sant Joan. Després, abans que no es fes fosc del tot, travessava amb l’autocar el pont vell. L’espectacle del Segre i la Banqueta a l’hora de la posta de sol li inspiraria anys més tard un poema: “He vist l’or antic de la tarda / que es va desfent amb suavitat / riu avall i en les pedres / cremades de les cases...”