El senyor de cada dia

Si diumenge passat

comentava el sonet

Plou

, un dels dos poemes escrits per Josep Carner que de jove em vaig aprendre de memòria, a propòsit de la cloenda de l’Any Carner, que ha commemorat el cinquantenari de la mort de l’anomenat Príncep dels poetes, el juny de 1970, avui abordaré la segona de les obres al·ludides que en el seu moment –i encara ara, és clar– em van causar un gran efecte, fins al punt de memoritzar-les, per tal de poder-me-les anar repetint en veu alta de tant en tant (i de, si s’esqueia o considerava que em podien afavorir, dir-les en públic, sobretot si entre els presents hi havia alguna noia de bon veure que pretenia impressionar: pecats de joventut, entre els quals figurava en el meu cas el de la fatuïtat o pedanteria, sospito que encara no superat ni redimit del tot).

Aquest altre poema es titula simplement

Bèlgica

(Carner alternava títols breus amb autèntiques tirallongues) i va ser donat a conèixer per primer cop en 1952, al llibre

Llunyania

, publicat a Santiago de Xile per l’editorial d’exiliats catalans El Pi de les Tres Branques, si bé recupera en part o més aviat reescriu un seu text rimat de 1903, en què formulava una descripció ideal de com voldria que fos Catalunya, en línia amb l’esperit noucentista de l’època. L’exili és, de fet, el motiu temàtic central d’aquesta composició bastant extensa, amb un total de 46 versos dividits en 4 estrofes, la majoria dodecasíl·labs que permeten una recitació pausada i solemne, adient al to general de la peça, que és la nostàlgia d’un home ja madur, al frec de la setantena, pel país natal que ha hagut d’abandonar a la força, potser per sempre, i que s’està degradant per culpa d’una cruel dictadura despersonalitzadora, en contrast amb la societat bonhomiosa, cívica, democràtica, que l’ha acollit, sens dubte idealitzada. L’autor hi confessa el desig de fer-se vell en “una nació de bones gents plegades”, discretes, hospitalàries, lliures i cultes, amants de les flors, la música i la pintura, amb “soldats no gaire de debò”, on poder “viure quiet, no mai assenyalat”, veí anònim d’una ciutat tranquil·la amb parcs i llargues avingudes per passejar-hi, mig encuriosit, mig malenconiós. “Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, / ben a recer, de brollador ben clar, / amb peixos d’or que hi fan més alegria. / De mi dirien nens amb molles a la mà. / -És el senyor de cada dia.”