Emocions en solfa

L’extraordinari llibre

Melodies de l’ànima,

d’Aina Vega i Rofes, a Angle Editorial, que com es fa notar a la mateixa tapa dura constitueix “un passeig per les emocions de la mà dels millors compositors”, i que complaurà tant els amants de la música, com de la metafísica, com de les bones lletres, porta una introducció de la mateixa autora, nascuda a Flix en 1984, doctora en Filosofia de la Música i periodista musical, en què revela que de petita, el seu pare (el meu bon i savi amic Francesc Xavier Vega, de qui ja fa uns anys vaig ressenyar aquí mateix l’assaig

Ebre, frontera i frontissa

), en comptes d’explicar-li contes de Disney a l’anar a dormir, li relatava passatges de la

Ilíada

o l’

Odissea.

No és estrany que la música culta hagi estat sempre present a la vida de l’Aina, tal com apunta i agraeix, reconeixent-se afortunada, del cor dels pelegrins del

Tannhäusser

a

l’Obertura 1812

, per esmentar dues meravelles que escoltaven en família els diumenges al matí. En conseqüència, els dos pilars de la seva manera de viure i d’entendre el món –la paraula i la música– són els mateixos que es conjuminen en aquesta obra tan interessant, didàctica i amena, que convida a ser llegida amb la vista fixada en el text i l’oïda atenta a les diverses composicions que se’ns van recomanant al final de cada capítol.

El volum s’estructura en 52, de capítols, corresponents a 52 emocions, relacionades amb el pas de les estacions de l’any. Potser més que cap altra de les arts, la música transmet sensacions emotives, observa la jove musicòloga, en el sentit etimològic d’

emovere

com a moviment de l’ànima i en l’ontològic establert per Aristòtil, com a contingut afectiu contraposat a contingut intel·lectual de la mateixa “entitat concebuda com a substància espiritual, distinta del cos i immortal”, per definir-la com el diccionari. I cadascuna d’aquestes emocions o passions és descrita per mitjà d’un complet aparell de referències filosòfiques, històriques i literàries, i vinculada a una peça sonora concreta del repertori clàssic, per entendre’ns, de la qual se’n proposen com a mínim tres versions discogràfiques. Per exemple, la malenconia, situada a la tardor, un nocturn de Chopin. O l’amor paternofilial, que aquí ve tant a tomb, una ària de

Luisa Miller

de Verdi, el més repetit dels noms propis en aquesta tria, considerat “el mestre dels sentiments”.