Amor i platja

El títol

d’

Amor i ràbia

del nou CD d’Emília Rovira Alegre, la jove cantant, pianista, compositora i poeta d’Alpicat (autora d’un recull de haikus amb premi,

Oslo

, com la ciutat on dirigeix una escola de música), dona a entendre la dualitat temàtica del contingut. En efecte, de la desena de peces que integren un treball discogràfic que conjumina virtuts literàries i pròpiament musicals (composició inspirada, arranjaments de primera, una veu excel·lent, riquesa i qualitat instrumentals), amb la partitura escrita en tots els casos per ella mateixa, igual que la lletra de sis d’aquestes, mentre que les altres quatre estan extretes de llibres del seu pare, Pere Rovira, n’hi ha d’identificables amb el primer dels sentiments al·ludits, l’amor, i unes quantes amb el segon, la ràbia.

Començant per aquestes darreres, són diguem-ne rabioses les cançons referides a persones privades injustament de llibertat, com el pobre protagonista anònim de la versió d’un anònim castellà o bé una nadala sobre els presos polítics que posa la pell de gallina, totes dues poemes paterns, i també un parell més que responen a plantejaments feministes de la filla, com Rei de

l’inframon

o la que obre el disc,

Dona ferida

, que entronca amb l’apartat anterior: “El món no ha de ser ni presó ni agonia” és el missatge adreçat a moltes dones que pateixen en silenci, després de passar nits “tremolant dins del llit”, perquè “callar també és dir una mentida”.

Pel que fa a la passió amorosa, resulta significativa la presència freqüent en els diversos talls que l’aborden del mar o de la platja. Sí, aquella “platja nostra on sempre farà sol”, en paraules del pare a

La vella mar

, que no és sinó (en comptes d’arena, llençols) el llit compartit d’

Ara agraïm

del mateix autor, escenari d’un “son deliciós” i tan amable que “només pot ser si el dormen dos”. Confessa l’Emília que ha buscat el silenci de l’home que vol enmig de la mar, bressat per braços eterns. Els mateixos que en un altre tema l’abracen mentre compon una cançó d’amor que s’assembli a ell. L’amor cap a aquell “víking”, que se’ns explica a

El nus del fred

com es va iniciar, una plàcida nit d’hivern de whisky i neu. I entre amor i mar, Hidra, l’illa grega on la parella localitza la casa blanca en què Leonard Cohen va estimar la noia noruega de

So long, Marianne

, mentre les cordes d’un busuqui sonen de fons amb aires de sirtaki.