L'art més antic

Robert Courtine va ser crític gastronòmic a Le Monde i escriuria una trentena de llibres sobre aquesta matèria, entre els quals un de ben curiós, inspirat en l’obra del seu amic Georges Simenon, el prolífic novel·lista belga en llengua francesa, pare literari del cèlebre comissari Jules Maigret, que la petita editorial Vibop d’Alella publica ara amb el títol de Simenon i Maigret s’entaulen.

Al pròleg, Xavier Pla enumera alguns escriptors catalans –Tasis, Gasch, Pla, Pedrolo, Capmany, Luján, Espinàs–, entre els quals goso modestament d’incloure’m, víctimes de la “simenonitis”, considerada com una “malaltia de transmissió textual”.

També hi remarca que en la prosa de l’autor de La taverna del port l’atmosfera és tan important com la intriga i que el protagonista de moltes de les seves novel·les, l’esmentat Maigret, no era un policia convencional ni un home modèlic, perquè no deixava la pipa, bevia força i li agradava molt endrapar. En aquest sentit, els àpats formen part de l’ambientació tan realista que fascina el lector i són detalls que aporten versemblança a la ficció.

El mateix Simenon afirma en una carta reproduïda al principi, a tall de prefaci, que la cuina és també un art, “potser el més antic de tots”.

Nascut a Lieja, de pare való i mare flamenca, avesat a viatjar, les menges que agraden a Simenon i fa aparèixer als seus textos provenen de llocs diversos, però es tracta sempre de plats senzills, tradicionals, sovint contundents, lluny d’exotismes i innovacions sofisticades.

El seu paladar experimenta la nostàlgia de la bona cuina familiar de tota la vida, aquella que ens marca en la infantesa.

El gruix principal del volum és un suposat quadern de receptes de madame Maigret.

Totes venen encapçalades pel fragment concret en què s’esmenta el plat de referència. Després, la llista d’ingredients, el procés d’elaboració i un consell final, amb la recomanació de la beguda escaient.

Per exemple, cervesa rossa de pressió amb la sopa de ceba, sidra amb el suflé, vi blanc de Cassis amb la bullabessa, negre de Cahors amb la llebre a la Royale o un Châteneuf-du-pape amb la pintada a la crosta, xampany amb les creps Suzette, aigua gelada amb la crema de llimona o de xocolata, un tokay alsacià amb el pastís de pomes... Per cert, respecte d’aquest últim adverteix que no es faci mai amb pomes Golden (millor Royal Gala, com al de la foto).

.