La llum més pura

Edicions del Buc publica una traducció al català del Llibre sisè de la poetisa portuguesa Sophia de Mello Breyner Andresen. Nascuda a Porto en 1919, de pare danès i mare austríaca, amb orígens aristocràtics però d’avançades idees feministes i polítiques (va ser diputada socialista), tal com demostra el que escriuria arran de la revolució dels clavells, el 25 d’abril del 1974: “Aquesta és la matinada que esperava / El dia inicial sencer i net / On emergim de la nit i del silenci / I lliures habitem la substància del temps.” Un quartet que transcric d’una antologia de la seva obra triada i traduïda pel menorquí Ponç Pons per a Lleonard Muntaner Editor, apareguda en 2003.

Sophia era una dona bella, cosmopolita i elegant, que com a poeta destaca per la perfecció tècnica, un estil concís que la porta a estalviar paraules sobreres, l’absència de puntuació, la influència dels grans autors de l’antiguitat, sobretot grecs, i en especial Homer, la inspiració que troba en els mites clàssics i la naturalesa, partidària de paisatges solars i marítims: al final del poema Biografia reconeix que “Em vaig cercar en la llum, en el mar, en el vent.”

Més mediterrània que no atlàntica, va acabar vivint llargues temporades a la regió meridional de l’Algarve, de què ressalta “La llum més pura / Sobre la terra seca”, així com “El retall de les pedres sobre el mar”. Concretament a Lagos, vila de façanes blanques de calç o enrajolades de dalt a baix, que en un altre poema glossa per la lluminositat “matinal i oberta”.

Passejant per aquella localitat costanera, vaig veure fa un parell d’hiverns, inscrit en una paret del mercat del peix, un text breu de la il·lustre filla adoptiva, traspassada en 2004. Quinze anys després, l’estiu de 2019, sortia a la venda a internet la seva casa de camp amb piscina, vora la platja de Meia, envoltada de pins i xiprers, amb set dormitoris, sis banys i un estudi-biblioteca on l’escriptora solia passar moltes hores “noite dentro”, per 1,4 milions d’euros.

L’anunci em va fer pensar en els seus versos premonitoris de Quan, que comença: “Quan el meu cos es podreixi i sigui morta / Continuarà el jardí, el cel i el mar...”, i que a la segona estrofa prossegueix: “Uns altres a l’Abril passaran pel fruiterar / Per on tantes vegades he passat / Hi haurà llargs crepuscles sobre el mar / Uns altres estimaran les coses que he estimat.”