Només una vida

A Els anys, obra publicada en francès el 2008 i, malgrat l’èxit de vendes i els premis, no disponible fins fa poc en català, a Angle Editorial, Annie Ernaux, nascuda en 1940, compon una mena d’autobiografia alhora personal i col·lectiva, el registre del seu “pas per la terra en una època concreta”, on barreja la memòria de les vivències pròpies amb apunts de caràcter generacional, en el context de la França de la segona meitat del segle XX. I si bé és cert que bona part de referències –polítiques, socioeconòmiques, publicitàries, televisives, cinematogràfiques, literàries, musicals– s’emmarquen en la realitat del país veí, no ho és menys que poden suscitar interès en aquesta banda de Pirineus, perquè moltes han acabat assolint ressò universal i també perquè podem compartir amb l’autora unes reflexions existencials que no ens cauen gaire lluny, ni per geografia ni –en el cas d’alguns, entre els quals em compto– per edat.

De la infància a la maduresa, el trànsit vital consignat arrenca en la postguerra i amb l’assoliment gradual d’unes fites qualificades com “els impossibles d’antany”: menjar carn vermella o taronges, seguretat social i jubilació als 65, vacances, etc.

Seguiran nous reptes i noves experiències: la joventut, els ideals, l’amistat, l’amor, el matrimoni, els fills, les obligacions de la quotidianitat domèstica... “Les vel·leïtats de la despreocupació, de viure com abans, de sortir als vespres amb els amics o anar al cinema, s’esvaïen amb l’arribada del bebè” Tots o quasi tots reclosos en les “petites cèl·lules estanques i sedentàries” de les respectives famílies nuclears, sovint amb la sensació de no haver aprofitat prou el temps, sobretot les dones que havien gosat imaginar-se per a elles un altre futur, motiu pel qual no acabaven d’entendre tot allò que es veien empeses a fer.

La societat de consum, les conurbacions metropolitanes, els nous hàbits comercials i de lleure, l’oblit dels plantejaments revolucionaris del Maig del 68, la terrible constatació que “només tenim una vida”, en molts casos el divorci consegüent, l’entrada a la vellesa, quan cada cop resulta més difícil “trobar una frase per a un mateix, la frase que, quan te la dius en silenci, t’ajuda a viure”. Per a Ernaux podria ser tot just la frase que clou el llibre, com a propòsit justificatiu: “Salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més.”